Miquel-Àngel Codes, de Liberisliber: «La nostra obsessió és l’excel·lència en el tracte personal»

Eloi Camps Durban

Ens agrada passejar-nos per fires, assistir a espectacles, visitar exposicions... però ens hem preguntat mai qui hi ha, darrere de tot això? Qui s’encarrega de muntar-ho? Quant temps cal invertir-hi? Com es finança? En el món de la gestió cultural hi trobem des d’empreses professionals que es dediquen a organitzar de dalt a baix esdeveniments de tot tipus fins a grups de gent que, sense una preparació específica i moguts pel voluntarisme, decideixen tirar endavant projectes culturals potents i ambiciosos.

En l’entrevista anterior, Miquel-Àngel Codes ens explicava el naixement i filosofia de Liberisliber, la fira d’editorials independents de Besalú (enllaç). Ara li demanem que ens desgrani la part més tècnica de Liberisliber: qui la impulsa, com ho fa, i de quins mitjans disposa. 

Pregunta: Quantes persones s’encarreguen de l’organització de la fira? Qui fa què?

Resposta: L’equip organitzador som bàsicament tres persones: la primera s’encarrega de la direcció general; la segona fa d’assistent al director –molt especialment, en l’apartat de comunicació– i la tercera s’encarrega de tots els aspectes logístics. Provenim del camp de les arts visuals. Quan arriba la fira, se'ns uneixen cinc voluntaris més. 

P: Quan us poseu a preparar l’edició de la fira? Com és, aquest procés?

R: Descansem dos mesos i al gener ja comencem a fer coses. Una fira com la nostra mai té un cronograma estable, fix, ja que pateix d’una inestabilitat pressupostària extrema. No obstant això, podríem dir que sempre hi ha una primera fase de marcar les bases estratègiques –en funció de les mancances i lliçons apreses de l’edició anterior i les noves idees per la corrent–; assegurar el finançament; lligar la programació i finalment dissenyar la campanya de comunicació.

P: Quin és, a grans trets, el pla de comunicació de la fira?

R: Evidentment, plantegem una campanya basada en molts fronts –mitjans, publicitat, xarxes–, però la nostra obsessió és l’excel·lència en el tracte personal. Per exemple, amb les editorials participants. Sempre que ens interpel·len, contestem de pressa i si hi ha algun problema ens hi impliquem a fons, no ens en desentenem. Participants i organitzadors tenim un front comú. No ens dediquem a vendre metres quadrats d’estands. Això, que sembla tant senzill com obvi, és el nostre actiu comunicatiu més valuós i així ens ho reconeixen les editorials mateixes. Si explico tot això, és perquè amb el públic que ve a la fira apliquem la mateixa norma... i això la gent ho nota i ho agraeix moltíssim; tant, que molts repeteixen l’any següent. Si algú ha quedat desatès, de seguida entén que no anem sobrats de personal i que hi ha molt de treball voluntari. La gent que ve a la fira és molt maca.

M-À. Codes: "La gent que ve a la fira és molt maca".
Imatge de l'edició del 2013. Foto: Liberisliber.

P: Amb quines dificultats tècniques i logístiques us vau trobar al principi?

R: Als primers dos anys, la nostra inexperiència, el desconeixement del gran públic del nostre leitmotiv –poca gent sabia que existien les editorials independents–, la llunyania dels grans nuclis poblacionals, no tenir tren i, esclar, un pressupost de pena. Els tres últims factors encara persisteixen avui.

P: El creixement tan ràpid de la fira us ha portat gaires maldecaps?

R: No ens hauria provocat cap maldecap si el finançament hagués acompanyat. La Generalitat  –l’entitat que més suport ens hauria de donar per capacitat financera i afinitat d’objectius– té un sistema de subvencions que no té en compte l’eficiència –ni l’eficàcia, tampoc– i que dóna més diners a qui més en demana, i tot plegat es redueix a un criteri percentual. Per posar un exemple clarificador, l’any passat, un festival literari de la demarcació de Girona que celebrava la primera edició –amb un pressupost que rondava els 120.000 €–, va rebre més del doble de diners que nosaltres i va tenir la meitat de públic en relació a la nostra fira. Sense comentaris.

P: Quant costa muntar Liberisliber? D’on prové el pressupost?

R: Ronda els 30.000 euros, que provenen bàsicament de subvencions i d’ingressos propis –quotes de participació, més petits patrocinis–.

P: El suport institucional-públic és suficient per a finançar aquest tipus d’esdeveniments? Quines creieu que són les millors vies de finançament?

R: Som una fira literària. No som la F1. No som la Lliga BBVA. Per tant, el primer canal de finançament sempre estarà format pels ingressos propis i el finançament públic, si no és que el món i les prioritats de la gent canviïn una mica. Els patrocinadors busquen la màxima visibilitat per obtenir el màxim rendiment de la seva inversió publicitària. Poques empreses tenen un esperit de mecenatge a l’antiga. A més, sol passar que com més creix una fira, més fàcil ho té per trobar patrocinis –justament quan no els necessita tant, perquè els seus ingressos propis han augmentat–. 

Sigui com sigui,  en el nostre cas, per la nostra fixació per la màxima eficiència, amb el suport institucional en tindríem prou, ja que la quantitat que solem demanar –i que no ens donen–, està molt per sota de les grans subvencions que es reparteixen cada anys a entitats i empreses molt concretes.