Picasso/Dalí, Dalí/Picasso

Des del 20 de març i fins al 28 de juny podem trobar, al museu Picasso de Barcelona, una exposició que recorda a la nova sala del Museu Dalí de Figueres. En aquest últim s’explica la relació entre el pintor surrealista i Velázquez; al museu Picasso, en canvi, es fa un relat de les semblances entre Picasso i Dalí per ordre cronològic, amb un espai dedicat, també, a la inspiració que els causava Velázquez.

L'entrada a l'exposició.

L’exposició, sota el títol “Picasso/Dalí/Dalí/Picasso”, comença amb una sèrie de paisatges de Cadaqués, el poble que va deixar petjada en els dos artistes quan eren joves. Va ser allà on Dalí, durant els seus anys de formació, va ser apadrinat pel també pintor Ramon Pichot, gran amic de Picasso. A la mateixa sala trobem alguns autoretrats de Dalí i Picasso que s’assemblen en tècnica i forma. De fet, alguns quadres són quasi idèntics, ja que Dalí va copiar alguns quadres de Picasso per aprendre’n. 

A la segona sala es mostren sobretot natures mortes, de caire classicista, que ambdós van pintar entre els anys 1915 i 1917. També apareixen alguns retrats caricaturescs i els primers quadres d’experimentació amb l’estil cubista, el corrent que va fascinar a Picasso i que Dalí, en un primer moment, va voler imitar.

La següent sala il·lustra la visita de Dalí al taller de Picasso, l’any 1926. Aquesta visita va significar un fort impacte pel figuerenc, que va adoptar noves tècniques apreses gràcies al seu mestre: Dalí reinterpretava els quadres de Picasso, n’agafava les idees i, en cert sentit, les millorava. La comparació entre pintures de nus femenins n’és un bon exemple.  

Dalí buscava constantment a Picasso per tenir noves idees i provar noves tècniques. En són testimonis els seus collages i les seves primeres escultures simbòliques. A més, va ser gràcies al malagueny que Dalí va poder desenvolupar el mètode paranoicocrític, com explica la quarta sala.

La cinquena habitació contraposa la manera de tractar la silueta humana que tenien els dos artistes. Molt semblants, però al mateix temps diferenciades pels estils propis, els cossos ballen en consonància: els de Picasso, més senzills i geomètrics, i els dalinians, més acolorits i més líquids. 

Puntals dels corrents artístics de l’època, tant Picasso com Dalí van ser requerits arreu del món per il·lustrar diferents tipus d’obres, com per exemple llibres. Tots dos van ser autors d’impresos, gravats per a llibres i aiguaforts. És en aquesta tècnica on convergeixen directament, ja que Dalí va arribar a pintar i modificar un gravat original de Picasso (Les tres banyistes), que es pot veure a la sala 6.

El 1936, tots dos van reaccionar a la Guerra Civil amb obres que retrataven el patiment i l’horror humà. Mentre Dalí preparava Premonició de la Guerra Civil, Picasso va preparar Somni i mentida de Franco, i la seva millor obra, Guernica. Tots dos van voler denunciar, així, l’ambient bèl·lic que vivia el país en aquella època, i es demostra com compartien la mateixa opinió sobre la situació política.   

  

Picasso, retratat per Dalí.

A l’última sala trobem un triangle artístic: Picasso, Dalí i Velázquez. El pintor espanyol per antonomàsia va ser reinterpretat pels dos avantguardistes. Ambdós renoven, sobretot, Las Meninas, per donar-li un sentit diferent i únic. També aquí trobem una de les millors peces de l’exposició: el retrat que Dalí va fer de Picasso dins la seva sèrie Retrats de genis. Tota una declaració d’intencions. Segons diuen, Dalí va voler reflectir l’ànima de «macho cabrío» de Picasso, però també la seva sensibilitat artística i l’admiració que sentia per ell. 

L’exposició il·lustra, doncs, l’admiració, però també la rivalitat, que va existir entre els dos grans pintors revolucionaris del s. XX. La col·lecció, organitzada entre el Museu Picasso de Barcelona i el Dalí Museum de Sant Petersburg de Florida, i amb col·laboració de la Fundació Gala-Dalí de Figueres, recorda a través de l’art que un pintor mai està sol en el seu temps, i que el suport entre artistes és vital perquè puguin treure el millor de si mateixos i crear obres immortals.    

Elena Duran Ferrero