“Defugiu dels prejudicis perquè, a més de ser prejudicis, gairebé sempre són negatius!”

Desirée Oñate Ortega | 16/04/15

            Els humans tenim la tendència a simplificar la realitat i emetre prejudicis sense adonar-nos-en, potser perquè ens permet ordenar les coses de forma més fàcil i així construir-nos idees fermes i clares ràpidament. Això és així encara que no hagin sigut analitzades prèviament i, per tant, es puguin considerar prejudicis. Un psicòleg o un antropòleg segurament ens ho justificarien millor, però en tot cas estem d’acord que les persones tendim a això. Un exemple ben estès és el de la imatge que ens construïm la majoria de vegades dels escriptors, mai completes i que beuen de tot un seguit d’idees preconcebudes: “Caterina Albert només parla del camp i és fatalista; Josep Pla és únicament periodista, no es pot considerar que sigui literatura; Mercè Rodoreda utilitza un llenguatge massa poètic i carregós per entendre-la...” I aquest tipus de coses. Bé, a parer meu tot allò que és analitzat i observat només de passada, per sobre o en diagonal, no mereix que es prengui seriosament, i menys encara si no es té massa idea d’allò de què s’ opina. I això és vàlid per totes les coses existents en aquest món.

De Sebastià Juan Arbó n’han dit moltíssimes, i només cal llegir-ne algún fragment per veure que, en molts casos estan equivocats. A Juan Arbó se l’ha etiquetat de costumista, una mica com a passat amb Caterina Albert: “només parla del camp, un món avorrit i antiquat a qui ningú li interessa”. Aquesta és la principal idea preconcebuda que es té de l’autor si només se’n llegeixen tres línies de la seva biografia, i tres més de la seva obra. Fins i tot jo mateixa vaig pensar això; d’entrada vaig fer-me a la idea que no seria un autor que m’interessés, sense tenir en compte el seu estil, només guiada pel tema del qual parla: el món de la pagesia. És cert que Juan Arbó parla hi d’aquest món en les seves obres - i no és estrany si es sap que prové d’una família d’humils jornalers -,  però la seva obra va molt més enllà d’això, i de tot el pessimisme que envolta la vida d’unes persones que ni tan sols tenen terra pròpia per poder sobreviure. Dic això perquè una altra de les crítiques sense fonament que s’ha fet de Sebastià Juan Arbó és precisament aquesta: un autor que està marcat per un cru fatalisme degut als esforços que van haver de fer ell i els seus al camp, que com tots sabem és una feina molt dura.

Doncs bé, és fàcil arribar a pensar totes aquestes coses si no es llegeix bé – o no es llegeix - Juan Arbó, i ho sé perquè m’hi vaig trobar. Juan Arbó és més que això. L’ autor té una gran capacitat d’escriure i a més, n’aprèn de forma autodidacta (que encara té més mèrit), ajudat per la mestressa de la casa Carvallo, en la qual van treballar els seus pares. Tot i pertànyer al món dels pagesos, es nega a utilitzar un llenguatge que en reprodueixi l’argot per així cuidar la llengua catalana, emergent en aquell moment i no massa normalitzada. Sebastià Juan no mereix ser simplificat ni empetitit, com a mínim, per dues coses: l’empenta que té en la majoria de les seves obres d’anar a la recerca existencial i antropològica, i la gran sensibilitat poètica que mostra quan descriu al detall la seva estimada terra, el Delta de L’Ebre. En podria posar uns quants fragments per mostrar-vos això que us dic, però si ho fes eliminaria la possibilitat que hi ha d’haver-vos despertat “el cuquet”, i així anar-lo a buscar i llegir-ne alguna cosa. Defugiu dels prejudicis perquè, a més, sempre acostumen a ser negatius!