La Crònica: Esteve Riambau, de la Filmoteca de Catalunya

Per començar caldria definir el nostre ponent a partir d’un petit resum biogràfic per contextualitzar la seva persona, en tant que Doctor en Ciències de la Comunicació, llicenciat en Medicina i Cirurgia, professor titular del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona, escriptor (ha publicat  més de 30 títols), codirector de dos films i crític de cinema, entre moltes altres experiències professionals. A partir d’aquest background, Riambau ve avui, 28 de maig, com a Director de la Filmoteca de Catalunya, càrrec que ocupa des del 2010 amb la finalitat primordial de conservar el llegat cinematogràfic universal a través de la gestió d’un dels centres més importants de difusió i promoció del setè art, la Filmoteca de Catalunya.

Esteve Riambau a la classe de Gestió Cultural

                I què és una filmoteca? Segons el propi Riambau és una mena de museu que es vertebra a partir de dos imaginaris: l’arxiu, que al cap i a la fi pretén la preservació i la conservació del suport fílmic, i un espai on poder visionar i fer difusió de tots aquells films que van des dels orígens del cinema fins arribar a les pel·lícules de l’actualitat.

Si fem una mica d’història, les filmoteques es creen els anys 30 a Alemanya, França, els EUA... a partir del canvi del cinema mut al sonor, amb la finalitat de conservar el llegat inicial de 1895, tot i que malauradament, en el nostre cas, el 90 % de la producció cinematogràfica catalana d’abans de 1930 s’ha perdut per sempre. A partir de la creació de la Filmoteca Espanyola, es crea una delegació a Barcelona el 1963, i a partir de l’any 1981, la Filmoteca de Catalunya neix com a institució pública amb el traspàs de competències del Ministeri de Cultura al departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ubicant-se físicament a diferents cinemes de la ciutat de Barcelona, entre ells el Cinema Aquitània. Tot i això, des dels seus inicis el pla de futur era crear dues seus: per una banda un espai per conservar l’arxiu i per l’altra una sala pròpia i estable de projecció i difusió. I així arribem a la consecució d’aquesta fi l’any 2012, amb la inauguració de dos espais ben diferenciats:

En primer lloc, el Centre de conservació i restauració (2CR). Aquest espai compta amb uns 2250 m2 i està ubicat al Parc Audiovisual de Terrassa, on disposa de les millors instal·lacions a l’hora de conservar l’arxiu de la Filmoteca, ja que la humitat és el principal enemic del cel·luloide i a Barcelona capital, al estar al costat del mar, no es donaven les condicions òptimes i idònies per al seu emmagatzematge. El suport de nitrat de plata, normal fins l’any 1940, també és altament inflamable i explosiu, és per això que en el 2CR ha d’estar a 15 graus sota zero, amb la finalitat de conservar-lo. Aquest Centre té 18 neveres, amb una capacitat màxima de 200.000 bobines conservades en fred. A l’actualitat es guarden 180.000 bobines que representen unes 25.000-30.000 pel·lícules, que inclouen tot el cinema català des dels anys 80, molts negatius de films a partir de 1950, i després algunes joies antigues: el cinema dels orígens (350 films originals) i les bobines de Laya films de la Generalitat Republicana. Les altres funcions del 2CR és recuperar, catalogar, preservar i restaurar tot aquest ampli fons i d’altres que són llegats a la Filmoteca. En l’actualitat s’està passant tot l’arxiu a format digital ja que a partir del 2015 els laboratoris deixaran de fabricar pel·lícula en suport físic. Un dels problemes als que ha de fer front l’arxiu és que el servidor on és guarden totes les pel·lícules digitalitzades pot ser atacat per hackers, per això l’empresa Kodak s’ha compromès a subministrar a la Filmoteca un estoc de reserva per poder continuar treballant amb el sistema analògic. De fet, les bobines tenen 200 anys de vida útil i en canvi el format alfanumèric digital, amb els constants canvis de programari i la perillositat dels atacs, només té 10 anys de vida, tot i que és molt útil per la comoditat amb la que el software permet treballar els continguts, pel que principalment el sistema digital serveix per restaurar i fer difusió. En canvi, la conservació és millor en el sistema analògic, a més que és 12 vegades més barat que el digital, ja que aquest últim sistema els obliga a fer copies de seguretat periòdicament, s’ha de tenir el suport físic i el programari adequat per reproduir-ho. Les majors de Hollywood ja roden en digital, després fan una còpia escanejada en cel·luloide que va directament a la nevera dels seus arxius.

En segon lloc, la difusió del cinema es fa físicament a la Filmoteca que té la seva seu a la ciutat de Barcelona, al barri del Raval, en 7000 metres repartits en cinc plantes, dues sota la plaça Salvador Seguí i tres plantes més superiors. Hi ha dues sales de cinema, una biblioteca, sala d’exposicions permanents (espai Caralt) i exposicions temporals, cafeteria i llibreria. És un dels grans equipaments culturals de la ciutat i del país, al nivell del Teatre Nacional de Catalunya, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Macba... dins de la política estratègica de l’Ajuntament de Barcelona de situar grans equipaments culturals al barri del Raval. Les dues sales de cinema estan totalment equipades per tal de poder reproduir qualsevol format analògic o digital. Són la sala Chomón (360 butaques) i la sala Laya (175 butaques), que permeten oferir una programació simultània com si fos un multicine. S’hi projecten clàssics i films contemporanis d’art i assaig, cinematografies nacionals, Festivals especialitzats com la Mostra de Dones, el Festival de Cinema Gay & Lèsbic, la Mostra Àrab... creant sinèrgies culturals amb els altres equipaments del barri i de la ciutat, per exemple, aprofitant l’exposició sobre Pier Paolo Passolini que es fa a la Virreina o al CCCB, la filmoteca programa una retrospectiva de tota la filmografia d’aquest director de cinema italià. També es fan sessions infantils i serveis educatius a través del programa filmoteca per a les escoles i amb conveni amb les principals universitats de Barcelona que imparteixen estudis cinematogràfics, per fer classes magistrals a la Filmoteca en sessions matinals (4000-5000 alumnes anuals), entre moltes altres activitats.

La Filmoteca sempre ha buscat aquell valor afegit a l’hora de les estrenes amb presències destacades de directors, actors, actrius... tant internacionals com del país, promovent la interacció amb el públic per poder fer la presentació dels seus films o retrospectives sobre un cinema determinat, amb la participació de noms com Bigas Luna, Irene Jacob, Michael Winterbottom, Enric Serra, Concha Velasco...

La millora substancial de les instal·lacions, la nova centralitat geogràfica i les activitats programades han permès a la Filmoteca passar de 100.000 espectadors anuals a l’antiga seu de Sarrià, el cinema Aquitània, als 150.000 al Raval, augmentant un 40% les projeccions i un 50% els espectadors, quan les sales comercials estan perdent un 14% anual. Es fan 1500 sessions l’any, que dividides per 150.000 espectadors anuals donen un total de 100 espectadors de mitjana per sala i per sessió. Cal dir que el preu és més barat que el del cinema convencional, costa 3-4 € enfront dels 8-9€ de les sales comercials.

També hi ha un fons documental amplíssim a la planta -2, al costat de la biblioteca, que els permet fer exposicions al servei del públic, ja que sinó no té cap sentit guardar per guardar si no es pot ensenyar els que es té. El Web de la Filmoteca compta amb quasi 18.000 documents, revistes especialitzades en PDF per consultar i actualment s’ha fet un nou concurs pel disseny de la programació mensual, en format butxaca i digital.

S’ha fet un gran esforç d’internacionalització amb la organització del 69è Congrés mundial de filmoteques (FIAF) a Barcelona el 2013 amb presència d’un centenar de filmoteques d’arreu del món.

La Filmoteca compta amb dos sistemes d’abonaments amb l’objectiu de fidelitzar tot aquell públic cinèfil potencial. El primer costa 90€ l’any (365 dies naturals seguits) i permet l’accés il·limitat a totes les activitats. Actualment hi ha uns 300 abonats. L’altre sistema permet un abonament de 10 entrades per 20€ i aquest títol, al no ser nominal com l’altre, es pot compartir amb d’altres persones.

    A tall de reflexió final, Riambau comenta que a la llarga les filmoteques seran les preservadores d’un tipus d’oci de lleure antic, típic i popular del segle XX: el cinema, el qual probablement acabarà desapareixent a nivell comercial ja que el públic contemporani prefereix veure les pel·lícules a través de nous formats digitals, que permeten fer-ne un ús personal i casolà, menjant crispetes mentre es fan glopets de begudes edulcorades (sic), sense haver de fer cues ni desplaçar-se fora de casa... Les filmoteques acabaran sent el referent d’un sistema de difusió anacrònic però que pot tenir el seu espai i el seu encant, com pot ser l’experiència única de veure un film mut amb música de piano en directe.

     Finalment comentar que els prejudicis que tenien alguns usuaris de l’antiga Filmoteca, massa ben acostumats al trobar-la ubicada a la part alta de Barcelona, han acabat desapareixent sota el pes de la realitat, ja que a la seu actual del Raval mai hi ha hagut ni un sol incident que hagi necessitat la presència dels mossos d’esquadra, i això que a cap de les dues sales ni s’hi menja ni s’hi beu i evidentment un cop començada la sessió no s’hi pot entrar.

Ferran Ballesta, Alex Cebrian Garcia, Oscar Domínguez, Beatriz Garcia Vivas, Marc Oliveras i Marc Prat Garcia.