El trial està en un
mal moment. Qualsevol practicant d’aquest esport n’és conscient. No fa masses
anys, hi havia tres vegades més inscrits a les competicions que ara, i són
molts aspectes els que han empitjorat. S’ha de ser conscient que la crisi
econòmica és una de les causants de la decreixença d’aquest esport, però
quelcom més greu està passant. En un campionat local, avui dia, el nombre
d’inscripcions és d’uns 200 participants, havent-hi molts pilots que es queden fora
les llistes d’inscripció, en canvi, en campionats de renom, passa totalment el
contrari. Sembla contradictori no?
Amb aquest article
d’opinió, vull esmentar algunes de les causes que fan que el trial estigui
passant per un mal moment.
Primer de tot, a
Espanya, tenim la sort, o no, de què hi ha els millors pilots del món. Els
quatre primers classificats del campionat d’Espanya, són els primers pilots del
mundial. I què representa tenir als capdavanters del món junts en un mateix
país? Doncs primer de tot, que se n’emporten totes les ajudes i facilitats que
les empreses o entitats donen per practicar aquest esport, fent així, que gent
que aspiri arribar a ser professional, no tingui recursos per arribar-hi.
Alhora, aquests esportistes capdavanters, tenen uns equips i unes infraestructures
que per qualsevol pilot privat són impensables, fent d’aquesta manera, que si
un aficionat vol arribar al nivell d’un d’aquests grans pilots, hagi de fer les
mil i una per poder tirar la seva carrera esportiva endavant. I normalment, ho
sol fer en solitari, bé, amb el suport del seu gran sponsor –la família-.
Un altre aspecte
que seria necessari millorar perquè en el transcurs del temps s’ha anat
perdent, són les escoles de formació de joves promeses. Tots els pilots que
avui dia són campions del món o aspirants a les posicions de podi, van créixer
amb una d’aquestes estructures que les empreses de motos posaven a l’abast, on
els pilots amb aptituds, podien millorar. Avui dia, això pràcticament ja no
existeix. Actualment, si un pilot vol arribar a què una empresa el representi,
abans ha de fer tota la seva carrera esportiva en solitari, i només quan
comença a guanyar, les marques se’l comencen a mirar. No es pot consentir que
les fàbriques s’aprofitin de la benevolència de les famílies i de l’afició que
tenen pares i fills per algun dia poder arribar a ser campions del món, ja que
mentre treballen per complir el seu objectiu, les butxaques de la família
queden completament escurades. Fer esport és saludable i divertit, i avui dia,
no tothom té ganes de fer-ne. Per tant, les persones que si volen dedicar amb
cos i ànima, cal dóna’ls-hi unes mínimes facilitats. Aquest argument no el dic
amb va, ja que sóc campió del món, i el que s’ha de patir per arribar a guanyar
aquest títol és difícil d’explicar, i tot i això, un cop guanyat, només
n’obtens un –felicitats- i poca cosa més. És necessari donar suport a les joves
promeses que estan pujant. S’ha de donar suport als esportistes que tenen
aptituds, i alhora, és necessari crear afició!
Ser que el trial és
un esport minoritari, però cal apostar perquè els pocs que el practiquen
estiguin contents i segueixin tenint ganes d’anar amb moto. Encetat el tema de l’esport
minoritari... una reflexió interessant seria la de debatre perquè els esports
que surten per la tele s’han d’emportar, a part de tot el protagonisme, tot el
pressupost del món del motor. Siguem justos si us plau! És que no són
esportistes de la mateixa talla Toni Bou i Marc Márquez? Doncs sembla que no...
sembla que Marc Márquez sigui campió del món i Toni Bou no. Quan Bou guanya un
mundial, és molt si surt anunciat a la televisió local del seu poble, en canvi,
el pilot de Cervera, només guanyant una carrera, el dia següent se’n parla a
tot arreu del món. (No vull criticar a cap dels dos esportistes, ja que tant un
com l’altre són dos prodigis del motor i els aprecio molt a tots dos, estic
intentant criticar el sistema.). No és just que un pilot que està fent història
en el món del trial no sigui més conegut, i deixant de banda l’imparable Toni
Bou, ¿Algú sap qui ha quedat segon, tercer o quart en el campionat del món de
trial? Ben pocs ho saben. Però els qui han aconseguit aquestes posicions tan
merescudes, sí que saben tota la feina que han tingut durant tot l’any i el que
han hagut de patir i treballar per poder aconseguir-ho. No és just que ningú
conegui a Jeroni Fajardo, per exemple.
Però deixant de
banda la meva indignació pel que fa al tema mediàtic i reconeixement esportiu,
vull exposar la darrera problemàtica del trial d’aquest article.
L’alt nivell de les
zones de la categoria màxima, fa que els pilots en aprenentatge, tinguin moltes
dificultats per arribar en aquest nivell. Però l’altura d’aquest llistó està
justificada; els quatre fantàstics del trial, d’alguna manera o altre s’han de
poder desmarcar uns i altres. Així, marcant pedres impossibles i escalons
perillosos és susceptible marcar diferències. Però que passa amb els pilots de
la cua? Moltes vegades, en veure la fita dels primer llocs tan llunyana, i
alhora, comptant amb les poques ajudes que tenen, no s’aventuren a intentar
guanyar a l’imparable Toni Bou i deixen el trial; en molts casos passant-se a
altres disciplines de motor on les ajudes, el mercat, i el reconeixent esportiu
són millors.
Amb aquest article,
no he volgut explicar les qualitats ni les belleses que té el trial –que en són
moltíssimes- però si ho he volgut fer dels aspectes negatius i de les seves
problemàtiques, ja que penso que posant els papers sobre la taula, és l’única
manera de reflexionar i intentar començar a reformar l’esport introduint-hi
noves ajudes i millores pel seu funcionament.
Marc Prat Garcia
