JUAN DIEGO BOTTO AL TEATRE AUDITORI DE GRANOLLERS
El Teatre Auditori de Granollers acull 'Un trozo invisible de este mundo', escrita per Juan Diego Botto i dirigida per Sergio Peris Mencheta, en el que s'ha convertit ja en un dels grans èxits de públic i crítica de la temporada teatral a l'estat espanyol. L'obra és una brillant successió de monòlegs de cinc personatges que aborden temes propers i que, a vegades s’arriben a confondre: la immigració i l’exili. Amb ironia, humor i drama, 'Un trozo invisible de este mundo' vol "posar nom i cognom a aquelles persones que sovint només coneixem a través de les xifres i estadístiques dels titulars de premsa".
Les històries ens mostren un agent de policia que creu que en aquest país no hi cap ningú més; un immigrant que crida des d'un locutori a la seva dona i explica com li van les coses i la duresa de la distància; una dona subsahariana que compta al seu fill com va viatjar a Europa i els obstacles que va trobar en el 'primer món'; un jove que relata la seva experiència de la tortura a l'Argentina de la dictadura de la Junta militar dels 70 i un home que, carregat de sarcasme, filosofa sobre el que suposa estar lluny de casa i perdre‐ho tot per un exili polític.
Amb textos basats i inspirats en persones i experiències reals, 'Un trozo invisible de este mundo' vol retre un especial homenatge a les organitzacions i ONG’s que treballen dia a dia per millorar la vida de moltes persones i que s’han ofert a col∙laborar amb l’autor d’aquesta gran obra.
Des de la ironia i l'humor, 'Un trozo invisible de este mundo' ens parla de la soledat, de la necessitat de viure en societat, de la lluita por mantenir‐se viu, de la pèrdua i de guarir les ferides. L’espectacle vol acostar‐se al públic sense paternalismes, sense condescendència a uns personatges que es troben entre nosaltres i que lluiten diàriament per mantenir la vida i la dels seus, la seva dignitat i la seva esperança en el futur. "Volíem abordar aquest tema, tan propens al drama, des del sentit de l’humor", assegura l’autor, perquè "la vida mateixa s’endolceix amb l’humor quan no hi ha més remei que continuar endavant".
Jana Manzano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada