La crisi del trial

El trial està en un mal moment. Qualsevol practicant d’aquest esport n’és conscient. No fa masses anys, hi havia tres vegades més inscrits a les competicions que ara, i són molts aspectes els que han empitjorat. S’ha de ser conscient que la crisi econòmica és una de les causants de la decreixença d’aquest esport, però quelcom més greu està passant. En un campionat local, avui dia, el nombre d’inscripcions és d’uns 200 participants, havent-hi molts pilots que es queden fora les llistes d’inscripció, en canvi, en campionats de renom, passa totalment el contrari. Sembla contradictori no?

Amb aquest article d’opinió, vull esmentar algunes de les causes que fan que el trial estigui passant per un mal moment.

Primer de tot, a Espanya, tenim la sort, o no, de què hi ha els millors pilots del món. Els quatre primers classificats del campionat d’Espanya, són els primers pilots del mundial. I què representa tenir als capdavanters del món junts en un mateix país? Doncs primer de tot, que se n’emporten totes les ajudes i facilitats que les empreses o entitats donen per practicar aquest esport, fent així, que gent que aspiri arribar a ser professional, no tingui recursos per arribar-hi. Alhora, aquests esportistes capdavanters, tenen uns equips i unes infraestructures que per qualsevol pilot privat són impensables, fent d’aquesta manera, que si un aficionat vol arribar al nivell d’un d’aquests grans pilots, hagi de fer les mil i una per poder tirar la seva carrera esportiva endavant. I normalment, ho sol fer en solitari, bé, amb el suport del seu gran sponsor –la família-.

Un altre aspecte que seria necessari millorar perquè en el transcurs del temps s’ha anat perdent, són les escoles de formació de joves promeses. Tots els pilots que avui dia són campions del món o aspirants a les posicions de podi, van créixer amb una d’aquestes estructures que les empreses de motos posaven a l’abast, on els pilots amb aptituds, podien millorar. Avui dia, això pràcticament ja no existeix. Actualment, si un pilot vol arribar a què una empresa el representi, abans ha de fer tota la seva carrera esportiva en solitari, i només quan comença a guanyar, les marques se’l comencen a mirar. No es pot consentir que les fàbriques s’aprofitin de la benevolència de les famílies i de l’afició que tenen pares i fills per algun dia poder arribar a ser campions del món, ja que mentre treballen per complir el seu objectiu, les butxaques de la família queden completament escurades. Fer esport és saludable i divertit, i avui dia, no tothom té ganes de fer-ne. Per tant, les persones que si volen dedicar amb cos i ànima, cal dóna’ls-hi unes mínimes facilitats. Aquest argument no el dic amb va, ja que sóc campió del món, i el que s’ha de patir per arribar a guanyar aquest títol és difícil d’explicar, i tot i això, un cop guanyat, només n’obtens un –felicitats- i poca cosa més. És necessari donar suport a les joves promeses que estan pujant. S’ha de donar suport als esportistes que tenen aptituds, i alhora, és necessari crear afició!

Ser que el trial és un esport minoritari, però cal apostar perquè els pocs que el practiquen estiguin contents i segueixin tenint ganes d’anar amb moto. Encetat el tema de l’esport minoritari... una reflexió interessant seria la de debatre perquè els esports que surten per la tele s’han d’emportar, a part de tot el protagonisme, tot el pressupost del món del motor. Siguem justos si us plau! És que no són esportistes de la mateixa talla Toni Bou i Marc Márquez? Doncs sembla que no... sembla que Marc Márquez sigui campió del món i Toni Bou no. Quan Bou guanya un mundial, és molt si surt anunciat a la televisió local del seu poble, en canvi, el pilot de Cervera, només guanyant una carrera, el dia següent se’n parla a tot arreu del món. (No vull criticar a cap dels dos esportistes, ja que tant un com l’altre són dos prodigis del motor i els aprecio molt a tots dos, estic intentant criticar el sistema.). No és just que un pilot que està fent història en el món del trial no sigui més conegut, i deixant de banda l’imparable Toni Bou, ¿Algú sap qui ha quedat segon, tercer o quart en el campionat del món de trial? Ben pocs ho saben. Però els qui han aconseguit aquestes posicions tan merescudes, sí que saben tota la feina que han tingut durant tot l’any i el que han hagut de patir i treballar per poder aconseguir-ho. No és just que ningú conegui a Jeroni Fajardo, per exemple.

Però deixant de banda la meva indignació pel que fa al tema mediàtic i reconeixement esportiu, vull exposar la darrera problemàtica del trial d’aquest article.

L’alt nivell de les zones de la categoria màxima, fa que els pilots en aprenentatge, tinguin moltes dificultats per arribar en aquest nivell. Però l’altura d’aquest llistó està justificada; els quatre fantàstics del trial, d’alguna manera o altre s’han de poder desmarcar uns i altres. Així, marcant pedres impossibles i escalons perillosos és susceptible marcar diferències. Però que passa amb els pilots de la cua? Moltes vegades, en veure la fita dels primer llocs tan llunyana, i alhora, comptant amb les poques ajudes que tenen, no s’aventuren a intentar guanyar a l’imparable Toni Bou i deixen el trial; en molts casos passant-se a altres disciplines de motor on les ajudes, el mercat, i el reconeixent esportiu són millors.

Amb aquest article, no he volgut explicar les qualitats ni les belleses que té el trial –que en són moltíssimes- però si ho he volgut fer dels aspectes negatius i de les seves problemàtiques, ja que penso que posant els papers sobre la taula, és l’única manera de reflexionar i intentar començar a reformar l’esport introduint-hi noves ajudes i millores pel seu funcionament.

Marc Prat Garcia