El ponxo
Dijous 12 de maig cau un tro silenciós.
M’afanyo a entrar dins el museu abans que la pluja no m’enganxi. Falten cinc
minuts per dos quarts de vuit, just a temps per veure el western que va marcar
un abans i un després al cinema de Hollywood.
Amb el museu buit,
m’acosto al taulell d’informació. –És ara que projecteu la pel·lícula de Sergio
Leone? –ho dic al mateix temps que trec el mòbil per mirar l’hora.
–Sí, en cinc-deu minuts
comença. Primera planta a mà esquerra.
No sabia el que em trobaria, no havia estat
mai a un cinefòrum al museu del cinema. Es veu que en fan de tant en tant. Vaja
quin despistat jo.
Agafo les escales i
m’enfilo amunt quan darrere meu veig un manyoc de gent que entren per la porta.
Un cop a dalt, la sala és buida. M’assec a una de les cadires de les files del
mig i agafo el pamflet d’informació de la pel·lícula. Mentre faig veure que
me’l llegeixo espio com la sala es va omplint. Déu ni do –penso– quan veig que
només queda per omplir alguna cadira aïllada.
Abans d’apagar-se els
llums però, dos homes es posen davant de la pantalla per introduir la jornada i
posar en context el film. Entre ells dos es donen conversa i intenten fer
alguna gracieta on només els cinèfils de la sala riuen.
Ara sí, s’apaguen els
llums.
Amb el xiulet del gran
Ennio Morricone de fons, dalt del seu cavall apareix. És alt i corpulent,
vesteix unes botes baixes amb tacons angulats i punta rodona, un barret de
vaquer que li ombreja els ulls i un ponxo verd alzina amb sanefes blanques. –Que
per cert, resulta que ponxo en català està ben dit. També se li podria dir
bata-manta, però no ve al cas.– Un ponxo ridícul si el portés qualsevol, però
no si el que el vesteix és el senyor Eastwood.
Joe (Clint Eastwood) és
un pistoler vagabund que arriba a un poble fronterer entre Texas i Mèxic.
Resulta que aquest poble de mala mort estava dividit en dues grans famílies i
bet aquí que arriba ell. Típic western: el xerif, dos bàndols, el foraster, la
noia i la taverna. No és el gènere en sí el que revoluciona el director Sergio
Leone, sinó que són aquests primeríssims primers plans que més tard adaptarà
Tarantino; el valor de donar-li vida pròpia a la banda sonora, o la brutalitat
i sang freda amb què es carreguen els personatges. I alerta amb el ponxo.
La pel·lícula va acabar
i els llums es van tornar a encendre. En Jordi, que ens havia fet la
introducció inicial, es torna a posar davant de la pantalla per encendre un
debat sobre l’obra mestre. S’alcen poques veus i el debat comença amb timidesa,
fins que en Jordi hi posa cullerada. El paper de Clint Eastwood, la imatge de
la dona, qui són els dolents... el debat es va embrancant i acabem parlant del
recorregut cinematogràfic del director.
Hòstia! Tres quarts i
cinc d’onze, pot ser que anem tirant.
ARNAU BOIX TORNS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada