dimecres, 18 de maig de 2016

El ponxo - Cinefòrum al museu del cinema

El ponxo

Dijous 12 de maig cau un tro silenciós. M’afanyo a entrar dins el museu abans que la pluja no m’enganxi. Falten cinc minuts per dos quarts de vuit, just a temps per veure el western que va marcar un abans i un després al cinema de Hollywood.
Amb el museu buit, m’acosto al taulell d’informació. –És ara que projecteu la pel·lícula de Sergio Leone? –ho dic al mateix temps que trec el mòbil per mirar l’hora.
–Sí, en cinc-deu minuts comença. Primera planta a mà esquerra.
 No sabia el que em trobaria, no havia estat mai a un cinefòrum al museu del cinema. Es veu que en fan de tant en tant. Vaja quin despistat jo.
Agafo les escales i m’enfilo amunt quan darrere meu veig un manyoc de gent que entren per la porta. Un cop a dalt, la sala és buida. M’assec a una de les cadires de les files del mig i agafo el pamflet d’informació de la pel·lícula. Mentre faig veure que me’l llegeixo espio com la sala es va omplint. Déu ni do –penso– quan veig que només queda per omplir alguna cadira aïllada.
Abans d’apagar-se els llums però, dos homes es posen davant de la pantalla per introduir la jornada i posar en context el film. Entre ells dos es donen conversa i intenten fer alguna gracieta on només els cinèfils de la sala riuen. 
Ara sí, s’apaguen els llums.
Amb el xiulet del gran Ennio Morricone de fons, dalt del seu cavall apareix. És alt i corpulent, vesteix unes botes baixes amb tacons angulats i punta rodona, un barret de vaquer que li ombreja els ulls i un ponxo verd alzina amb sanefes blanques. –Que per cert, resulta que ponxo en català està ben dit. També se li podria dir bata-manta, però no ve al cas.– Un ponxo ridícul si el portés qualsevol, però no si el que el vesteix és el senyor Eastwood.
Joe (Clint Eastwood) és un pistoler vagabund que arriba a un poble fronterer entre Texas i Mèxic. Resulta que aquest poble de mala mort estava dividit en dues grans famílies i bet aquí que arriba ell. Típic western: el xerif, dos bàndols, el foraster, la noia i la taverna. No és el gènere en sí el que revoluciona el director Sergio Leone, sinó que són aquests primeríssims primers plans que més tard adaptarà Tarantino; el valor de donar-li vida pròpia a la banda sonora, o la brutalitat i sang freda amb què es carreguen els personatges. I alerta amb el ponxo.
La pel·lícula va acabar i els llums es van tornar a encendre. En Jordi, que ens havia fet la introducció inicial, es torna a posar davant de la pantalla per encendre un debat sobre l’obra mestre. S’alcen poques veus i el debat comença amb timidesa, fins que en Jordi hi posa cullerada. El paper de Clint Eastwood, la imatge de la dona, qui són els dolents... el debat es va embrancant i acabem parlant del recorregut cinematogràfic del director.

Hòstia! Tres quarts i cinc d’onze, pot ser que anem tirant. 

ARNAU BOIX TORNS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada