Fem la volta a la Gestió Cultural

Bòlit n. m. 1. Tros de fusta cilíndrica acabada en punta que es fa saltar picant-lo amb una pala, dita cana, de dalt a baix, per llançar-lo després d’un segon cop.

2. Anar de bòlit, actuar precipitadament, a causa de tenir moltes ocupacions, a corre-cuita.

Però no tant de bòlit va entrar Carme Sais a l’aula Rafel Llussà parlant de la seva trajectòria professional i del ventall de possibilitats que té la gestió cultural avui en dia. Va ser el passat dilluns 18 d’abril quan vam tenir la oportunitat de trobar-nos cara a cara amb la directora de Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona. La conferència es va iniciar amb la presentació d’un projecte molt sucós i de collita pròpia: la Guia de bones pràctiques de la gestió cultural.

Davant de la indefinició en la qual es trobava la professió de gestor cultural, Carme Sais va decidir actuar juntament amb Gemma Canadell i altres col·laboradors en la redacció del manual. La guia va ser publicada per l'Associació de professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (juliol 2011). La guia tracta de posar remei als diversos problemes als quals s’enfronten els gestors culturals primerencs. “El manual respon a preguntes obligades: com, quant s’ha de pagar a l’artista?, com es planifica el projecte? O, què s’ha de tenir en compte amb la fiscalitat?”, afirmava Sais. De fet, era una guia necessària per garantir una bona feina metòdica i a la vegada organitzada.

Font: Laura López Angulo

La gestió cultural és una d’aquelles feines que sempre ha estat envoltada d’una aura mística. És, juntament amb la filosofia i la cultura clàssica, una d’aquelles professions que desperta un “I això per a què serveix?” en l’interlocutor. És també una curiosa forma d’honorar una professió que engloba gairebé tots els sectors culturals coneguts, ja sigui literatura, pintura, escultura o música. Segurament amb la intenció de mitigar aquest efecte, Carme Sais va decidir parlar d'allò que realment significa ser gestor cultural i va començar per treure’ns de l’error: “Hi ha moltes persones que els hi costa identificar-se amb la professió” ens diu, “molts gestors culturals ni tan sols saben que ho són”. I això té una fàcil explicació: “La majoria de gestors culturals s’han anat formant a través de la pràctica durant més de 25 anys”.

A més a més, a partir d’aquesta suggerent guia, la directora ens va posar al dia de les activitats que ha aconseguit solidificar i de totes les altres que s’estan posant en marxa. El més destacat de tots aquests projectes és el Bòlit. Degut a problemes econòmics, però, no s’ha pogut establir un únic espai propi destinat a la cultura. Això ha generat que l’evolució dels projectes i la institució es ralentís i que la seva visibilitat, en contrapartida, sigui reduïda. Per tant, aquest centre ha anat definint-se en petits racons de la ciutat de Girona, - en l’edifici de Sant Nicolau i el Centre Cultural la Mercè, entre d’altres- localitzats en punts turístics, la qual cosa proporciona major accessibilitat al públic. Davant d’aquesta situació, però, Carme Sais adopta una postura més optimista i ens remarca la idea que “és més important el contingut que no pas el contenidor”.  Això es reflecteix en un projecte positiu, acollidor i característic: el Mercat de la Volta al barri de Sant Narcís que acull joves artistes novicis per presentar les seves obres artístiques. L’espai presentat en forma de galeria es du a terme el segon dissabte de cada mes i promou un comerç innovador al barri; fomentant parades amb art i artesania, música en viu, tallers infantils, exhibicions, exposicions i molt més per celebrar l’Art Km0.

Carme Sais adopta un to nostàlgic i admet que l’ofici de gestor cultural també suposa decepcions i la frustració de -a vegades- no poder dur a terme un projecte en el qual s’hi ha dedicat molt de temps.

No és fins al final de la conferència quan tot pren sentit i descobrim una caixeta de fusta que guarda una pala. Es tracta d’un aparell indispensable del joc tradicional que dóna nom al Centre d’Art Contemporani Girona: “Bòlit”. I amb la definició d’aquest, Carme Sais conclou una xerrada que ha donat, de ben segur, la volta als plans de futur de més d’un assistent.

Per a més informació, us convidem a visitar la pàgina web del Bòlit. Centre d'Art Contemporani de Girona:

http://www.bolit.cat/cat/index.html

Alba Botella, Alexander Garcia, Juliana Giovanardi, Laura López, Lydia López, Clàudia Mir, Alexander Souren. 

CaixaForum Girona

CaixaForum Girona és un dels centres socials i culturals més destacats de Girona. Està ubicat en el barri vell de la ciutat, més concretament en el carrer Ciutadans. És un espai arquitectònic emblemàtic destinat a manifestacions culturals, popularment conegut com la Fontana d’Or. (Per més detalls sobre la història de Fontana d’Or consulteu la crònica Fontana d’Or alias CaixaForum Girona, unespai emblemàtic de la cultura catalana.)

Com cada any, el centre ofereix una àmplia i diversificada agenda social, cultural i educativa. Les exposicions, els tallers educatius, els festivals de música, els cicles de conferències i els espectacles de teatre i dansa són algunes de les moltes ofertes d’activitats que se’ns posen a l’abast.

 

L’edat ja no és un impediment, hi ha de tot per a tothom! El Quiric és un ordinador interactiu amb el qual els més petits podran crear un món de formes, sons i colors. L’activitat és disponible del 3 d’octubre de 2015 al 31 de desembre de 2016. I és gratis! Un altre taller dedicat als més petits de la casa és Encaixos. Petites històries de geometria. el qual és disponible el 30 de gener, 20 de febrer i 16 d’abril del 2016. En aquest taller, gràcies a l’ordinador màgic, el Quiric, les tres formes geomètriques bàsiques, el quadrat, el cercle i el triangle prenen vida i ens expliquen petites històries.

 

Unes de les millors activitats de l’agenda de CaixaForum Girona a les quals no podeu faltar són les exposicions temporals. Aquest any, del febrer fins a l’agost el centre ens posa a l’abast les següents exposicions: Invents, idees que canvien vides que es pot visitar del 10 de febrer al 29 de maig de 2016, Poemes visuals. Joan Brossa i Chema Madoz disponible del 12 de febrer al 28 d’agost de 2016 i L’art mochica de l’antic Perú. Or, mites i rituals. disponible del 26 de febrer al 29 de maig del 2016.

 

Feu clic aquí per accedir a la pàgina web de CaixaForum on trobareu totes les activitats culturals i socials que es fan.

 

Georgiana Ramona Ionita

Fontana d’Or alias CaixaForum Girona, un espai emblemàtic de la cultura catalana

CaixaForum Girona, popularment conegut com la Fontana d’Or, és un dels edificis més emblemàtics de la cultura gironina. Des de l’edat mitjana –més concretament, des de l’any 1078– ha estat un referent en la vida de Girona. Malauradament, són pocs els que li coneixen la història i les diverses funcions que va anar tenint des del seu origen fins a principis d’aquest segle.

La referència més antiga de l’edifici es troba en un document de l’any 1078 en què es relata que l’edifici que ocupa actualment el CaixaForum Girona va ser de fet –fa gairebé mil anys– un molí. Al llarg del temps, l’edifici va experimentar molts canvis arquitectònics i va passar a mans de moltes persones entre les quals destaquen les famílies Sitjar i Moret, i l’hostaler Narcís Rigau que l’any 1763 l’acabarà convertint en una fonda. L’hostaler va batejar l’edifici amb el nom de Fontana d’Or que, segons sembla, ho va copiar d’un hostal de categoria de Madrid.

D’altra banda, amb el pas del temps, l’edifici va anar adquirint diverses funcions: molí, hostal, taverna, fonda, residència dels jesuïtes, gimnàs, seu de l’Schola Orpheonica Gironina,Banc de Catalunya, Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya, entre altres usos. Finalment, al segle XX va ser restaurat i es va convertir en el centre cultural CaixaForum Girona.

 

Pati interior (CaixaForum Girona) FONT: Georgiana R. Ionita

Aquest centre social i cultural organitza anualment visites guiades perquè la gent vingui a descobrir la seva fantàstica història. Aquest any se’n van fer dues: el 14 de febrer i el 10 d’abril. Jo hi vaig anar el dia 10 d’abril, era un diumenge. Érem només 6 persones; 2 de cada generació. Durant¿Cómo llegar?DuraD una hora i escaig vaig viatjar en el temps. Em vaig deixar portar per la imaginació. L’edifici era fascinant; gairebé podia respirar l’ambient d’aquell temps i veure la gent fent la seva vida quotidiana. A través de les paraules de la monitora l’edat mitjana prenia vida davant els meus ulls.

 

Em va sorprendre descobrir que un edifici aparentment 'nou' és de fet un molí mil·lenari que es va anar transformant i adquirint uns usos tan diversos. Hi ha qui diu que descobrir coses noves ens provoca un plaer superior que el plaer de menjar-nos un bombó de xocolata. Amb això hi estic d'acord.

 

Aquesta visita guiada era una de les que menys m’interessava de totes les que el centre organitzava. Però el títol La Fontana d’Or em va despertar la curiositat, així que, sense tenir cap coneixement previ sobre l’edifici, vaig decidir assistir-hi. Honestament, per un moment vaig pensar que anava a arruïnar una hora de la meva vida. Però no va ser així! La visita va superar de lluny les meves expectatives. Clara, concisa i concreta; així va ser una visita guiada perfecta.

La curiositat no només no va matar al gat, sinó que el va tornar més llest.

Georgiana Ramona Ionita

Comunicar en l'administració pública a #Pensarcom

COMUNICAR EN L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

No és gestionar realitats sinó que és gestionar percepcions

De la mateixa manera que no podem controlar el temps, el vent o els sentiments, hi ha mil situacions que no són previsibles i que no podem controlar, per exemple, com a comunicadors, no podem controlar la manera que actua el nostre cap davant el públic. D'això ens va parlar Oriol Cases al cicle de conferències Pensar la Comunicació de la Universitat de Girona. Cases és cap de premsa i comunicació de l’Ajuntament de Girona. Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques per la UB i Màster en Direcció de Comunicació per l’IDEC.

Oriol Cases. Imatge extreta d'onlynews.es

No tot es pot controlar i ho hem de saber i acceptar-ho. Però les conseqüències depenen de nosaltres, de la nostra capacitat de resposta ràpida i saber actuar. El món no s'acaba amb el titular, ens diu Cases amb un somriure.

Hem de saber que comunicar dins de l'administració pública d'un poble o ciutat no és gestionar realitats sinó que és gestionar percepcions. La comunicació no és un "hem de quedar bé", tot té un propòsit. Comunicar en l'administració pública és pensar i donar solucions; diagnosticar i identificar; potenciar i difondre l'activitat de l'organització; influir i posicionar els teus missatges a mitjans de comunicació per arribar a l'opinió pública i als stakeholders (públics d'interès).

A l'administració pública s'ha d'informar i convèncer sobre l'acció al govern del moment. S'han de pensar plataformes, la forma i part del fons del missatge i en quin és el millor moment per comunicar-lo. Però sobretot, ens avisa Cases, no s'ha de comunicar mai allò que no fas. Cert.

El fet d'informar, es vulgui o no, s'acaba creant una "marca" però crear una marca no és crear un logotip; crear una marca és associar uns valors. Una marca necessita uns valors i aquests s'han de treballar. Una marca no es fa en dos dies, és una evolució. La marca és la nostra visió. La marca és l'inici i el final, és la missió.

En l'oficina de comunicació de l'Ajuntament de Girona, els quatre estaments generadors de comunicació són els regidors, els grups municipals, l'ajuntament i l'alcaldessa. En l'àmbit intern, entre ells es comuniquen els fets, miren les peticions, les reunions, fan una planificació setmanal i un calendari anual dels principals esdeveniments.

Al final de la seva conferència, Cases ens convida a interessar-nos per la comunicació en l'administració pública. Afirma que és molt interessant i és important de conèixer.

Núria Fosas Forns. 

Temporada Alta a #Pensarcom

TEMPORADA ALTA

Un festival ben petit que va créixer poc a poc

De mica en mica s'omple la pica, cert? D'una cosa ben petita en pot sorgir en un fet enorme. Només necessitem energia, treballar de valent i no abandonar mai i, tard o d'hora arribarà l'èxit. Hem de recordar aquests tres valors sempre: sigui per assolir l'èxit personal o professional. Roma no es va construir en un dia. Tot necessita el seu temps. I el festival gironí de Temporada Alta no va assolir l'èxit així com així.

A través del cicle de conferències Pensar la Comunicació, organitzada per la universitat de Girona, Salvador Sunyer, director del festival Temporada Alta, va explicar-nos la importància del treball, esforç i organització que requereix gestionar un festival.

Temporada Alta és un festival que se celebra any rere any a les ciutats de Girona i Salt on el seu principal objectiu és acostar les arts escèniques als ciutadans, ja que un festival és una manera d'acostar el món dels ciutadans amb el món dels artistes.

La idea del festival va néixer a Bitò Produccions l'any 1992. Aquell any, el pressupost per aquest acte era de 6.000 €: es van fer 4 espectacles que els van veure 300 persones. Aquest últim any 2015, el pressupost del festival era de 3.000.000 €: s'han fet 105 espectacles que han vist 78.000 espectadors. Èxit rotund. Va néixer com una cosa ben petita que ha anat creixent a poc a poc. Avui en dia és el festival de teatre més important d'Espanya i un dels cinc més importants d'Europa. Actualment s'estan fent edicions més petites a sud Amèrica: a Lima, Montevideo i Buenos Aires.

Fotografia de Jordi Ribot

El secret és pensar en què volem organitzar i perquè realment serveix. En aquest moment, els eixos de la programació del festival són: la porta d'entrada de Catalunya i d'Espanya del Teatre Internacional on és el lloc del contacte entre el teatre lliure americà i l'europeu (fa de pont entre Amèrica i Europa per la creació escènica), l'autoria catalana, la creació contemporània i la internacionalització. A sud Amèrica el pressupost és petit i però es celebra el festival per a dues raons: per ajudar que les coses de la terra surtin a fora i per crear una marca internacional.

El més important és programar els actes pensant en el públic. En el cas de Temporada Alta, s'ha de pensar a programar actes per a tots els públics. La feina és captar espectadors i que vinguin a veure l'espectacle però la part més important és en ajudar a formar als ciutadans. L'aspiració de Temporada Alta és que tothom vingui i li agradi i quan es diu tothom es refereix a tothom: des de nens fins a gent gran. Tothom. Fer un programa que a tothom li agradi i li interessi. La cultura no té límit: com més t'agrada més en consumiries. La comunicació amb els espectadors ha de ser directe: han de dir el que ells volen, el que desitgen veure.

Encara que aquest festival només duri unes setmanes, s'ha d'aconseguir que la gent que li agrada el teatre sàpiga que durant l'any això existeix i que poden seguint anant al teatre.

Temporada Alta és un festival de gran èxit però tal com va dir Salvador Sunyer: No hi ha model d'èxit. S'ha de treballar fort i de valent per obtenir l'èxit; tenir moltes ganes i sobretot, que el projecte t'agradi i et motivi.

Núria Fosas Forns. 

Inacabar el mundo

Marina Garcés encarna el optimismo frente a la catástrofe

Marina Garcés disertando en el CCCB

Lo confieso. Soy un fan acérrimo de las películas de Disney, en especial de las del Rey León. Hay una escena concreta que suele venir por momentos a mi mente: la reflexión entre Simba y Rafiki sobre el tiempo y sus cambios. “El pasado puede doler —le dice el primate—, pero tal como yo lo veo puedes huir de él o aprender”. La escena acaba con Simba corriendo de regreso a casa a través de la sabana, mientras Rafiki aúlla a las estrellas y ríe con una emoción casi perturbadora. Ahora es uno de esos momentos. Marina Garcés, una filósofa de guerrilla, ponente de hoy en el ciclo de conferencias del CCCB sobre “nuestro tiempo”, advierte ya de entrada que no hablará sobre la aceleración del tiempo, sino más bien de cómo encontrarnos en él. Es lo que suelen hacer los filósofos, alejarse de las perspectivas trilladas sobre un tema para acercarse a él desde un punto de vista diferente. “Estamos acostumbrados a la sucesión de instantes, de fotos fijas, nos hemos acostumbrado a vivir así y nos olvidamos de que lo que realmente da sentido a que estemos ahora aquí son cosas que pertenecen al pasado”. Sus palabras golpean duro, como el bastonazo de Rafiki a Simba. Encontrarnos en el tiempo es precisamente ocupar nuestro lugar en el ciclo de la vida. Aceptar nuestro pasado, dejar de huir y empezar a aprender.

La sala de actos se va llenando. Marina Garcés se muestra muy agradecida por el recibimiento. Cuando habla, el silencio de la sala es igual de absoluto que la contundencia de su mensaje: “Nuestro tiempo es el tiempo de que todo se acaba”. La filósofa aborda y describe de forma sobrecogedora la realidad en la que vivimos, sin olvidarse de ligarla con el pasado más reciente. Según ella, la posmodernidad nos situó hace décadas frente a la idea de un capitalismo global, una producción ilimitada y un crecimiento indefinido. “Nos ilusionó con promesas de un presente inagotable que hicieron que ya no fuera necesario pensar en el futuro. Ya habíamos llegado a él”. Pero el presente de hoy en día ya no es ese presente eterno, inagotable y lleno de promesas. Hoy somos ese niño decepcionado que ve como el capitalismo se ha descontrolado, como los recursos se agotan y como se extinguen los ecosistemas y la biodiversidad. La decepción implica una pérdida de la confianza, en este caso, de la confianza hacía un futuro mejor y, como todos sabemos, la confianza es muy fácil de perder y muy difícil de recuperar.

El relato que predomina en nuestra época es el relato de la catástrofe, de la destrucción irreversible, de que el tiempo se nos acaba. “La pasada condición posmoderna se caracterizaba principalmente por la incredulidad ante los grandes relatos, por dejar de creer en un sentido único de la historia, de la experiencia, no como condición cínica, sinó como emancipación ante los sentidos e identidades únicas”. Pero ahora, la violencia del relato único ha vuelto. Este tiene una narración lineal de muerte, devastación y extinción, que impregna todos los ámbitos de nuestra vida y de nuestra cultura. Todo este discurso de Marina Garcés suena cercano porque incluso el arte del cine lo refleja a la perfección. En la última película de Matt Damon, Marte, podemos ver la necesidad humana de trasladarse al espacio. El día de mañana, muestra como el calentamiento global puede acabar con la humanidad. Otros ejemplos son la próxima Civil War de Marvel, Soy Leyenda, Interstellar, Cloverfield, 2012, La carretera, Mad Max, Independence Day, etc. Todas ellas son diferentes, pero están unidas por ese relato catastrófico del no-futuro. Un relato que nos enfrenta a nuestra existencia, que se hace concreta ante la posibilidad de su propia destrucción, y que nos sitúa frente a un “todo o nada”. Una narración que ha dotado a nuestro tiempo de una sensación continua de emergencia, de salvación tanto personal como colectiva, lo que no nos permite experimentar con nuestra vida.

Pero, ¿por qué triunfa tanto este relato? ¿Por qué lo aceptamos con tanta facilidad? ¿Por qué nos dejamos encajar en esta prórroga post mortem en la que solo podemos intentar salvarnos? “Pues porque ya hemos muerto”, asegura Marina Garcés sin miramientos. Y a todos los allí presentes se nos hiela la sangre, porque intuimos lo que hay detrás de esas palabras. Nuestra muerte histórica nos conduce al siglo XX, un siglo inacabado que tiene una cartografía con nombres propios: Auschwitz, Palestina, Chernóbil, Nagasaki, Hiroshima… Según la filósofa, aún pertenecemos a ese siglo, al siglo del asesinato masivo de millones de personas. Una experiencia que la posmodernidad neutralizó, escondió y obvió a través de su simulacro inagotable y eterno del capitalismo ilimitado. La historia de las catástrofes rompió la línea temporal. Aquello que se pudo esconder a través de un discurso optimista y de progreso, vuelve ahora a asomar la cabeza en nuestro tiempo. En el pasado hallamos la respuesta de nuestro presente, pues de él venimos. Solo así, dando un paso atrás y reflexionando sobre él, entenderemos que lo que estamos viviendo no es “el miedo a un futuro amenazador, sino la consecuencia de un pasado que no hemos superado”.

Y es que la filosofía siempre ha sido una herramienta poderosa para enfrentarse a la vida. Al griego Sócrates lo nombraron el más sabio del mundo solo por “saber que no sabía nada”, y eso es, al parecer, lo que debemos hacer nosotros. A través de la sabiduría del no saber nada, la filósofa apela a hacer un acto de insumisión ante la aceptación de los argumentos de nuestro tiempo. La filosofía, en su idiotez radical, es una interrupción del sentido del mundo. “Podemos declarar que no sabemos nada de nuestro final —nadie lo ha sabido nunca—, que no entendemos el relato que nos condena, y hacer nuestra esta condición de manera sostenida y en un contratiempo continuo, posibilitando la crítica y abriendo la puerta a nuevas experiencias”. Porque la muerte que nos impone estos tiempos no es una muerte natural, sino un asesinato. Y ejercer la crítica es precisamente poder señalar este crimen, el de la muerte que depende del verbo matar y no del verbo morir. “No sabremos —admite— cual será la nueva línea temporal a la que se dirigirá la humanidad, pero hemos de marcar límites, trabajar la percepción de la dignidad y hacerla tan irreversible, como irreversible dicen que es nuestro final”.

Dejo de coger apuntes y aplaudo junto a los centenares de personas que, como yo, han dejado de huir para enfrentarse y aprender de su pasado durante algo más de una hora. Entonces pienso en como la enseñanza de la filosofía —que es ante todo voluntad de comprensión— está siendo desplazada de los planes de Bachillerato y viéndose abortada su transmisión. Como si ya no fuera necesario preguntarnos si no estamos en una caverna y quizá viendo objetos virtuales —sombras chinescas— que no se corresponden con el verdadero mundo real. De pronto, la imagen de Simba corriendo por la sabana para enfrentarse a su destino vuelve a mi mente. Y es que hay veces, en la vida, donde no todo sucede como deseamos, como suponemos, ni como tenemos previsto. Hay que aceptar que no controlamos todo lo que nos ocurre, sin embargo, sí podemos controlar lo que decidimos hacer con ello y la manera en cómo lo queremos vivir. No nos toca a nosotros decidir qué tiempo vivir, pero podemos decidir qué hacer con el tiempo que se nos ha dado. Por muy duro que sea el pasado de donde venimos, hemos de afrontarlo sin miedo. El maestro Tolkien lo dejó grabado en tinta: “Así son las grandes historias, las que realmente importan, llenas de oscuridad y de constantes peligros, esas de las que no quieres saber el final porque ¿cómo van a acabar bien? ¿cómo volverá el mundo a ser como era después de tanta maldad como ha sufrido? Pero al final todo es pasajero, como esta sombra. Incluso la oscuridad se acaba para dar paso a un nuevo día. Y cuando el sol brilla, brilla más radiante aún. Esas son las historias que llenan el corazón, porque tienen mucho sentido aun cuando eres demasiado pequeño para entenderlas…”


Alexander García Galisteo

Energia

Energia. Aquest va ser el tema principal del taller de ciència dedicat als nens que el centre cultural CaixaForum de Girona va organitzar el dissabte 12 i diumenge 13 de març del 2016.

Diumenge 13 de març, CaixaForum: eren les dotze en punt. Els nens esperaven impacients, entusiasmats i amb ganes d’aprendre. De sobte apareix el monitor, es presenta i ens fa pujar fins a l’últim pis de l’edifici on ens trobem una sala enorme, il·luminada, plena de maquetes i invents. Érem 13 persones comptades. L’ambient era molt acollidor. I... que la ciència comenci!

Energia renovable, geotèrmica, hidràulica, eòlica, panels fotovoltaics, centrals nuclears, fricció, força de la gravetat, electricitat, etc. Aquestes van ser unes de les moltes paraules que es van utilitzar per explicar diverses curiositats de la natura relacionades amb l’energia.

La maqueta interactiva d’un paisatge amb totes les fonts d’energia renovable va ser de lluny la favorita dels nens. És remarcable com el llenguatge complicat que demana un tema com l’energia va ser adaptat per al públic més jove. Simple, entenedor i divertit!

Els nens es varen sorprendre quan, a través d’un experiment amb un voluntari i una bicicleta modificada, van descobrir que una torrada i tres mandarines es podrien transformar en energia per pedalejar. I que –successivament– la fricció de la roda de la bicicleta amb una dinamo generava prou energia per encendre el far de la bicicleta. Sí! Una torrada i tres mandarines van ser les fonts d’energia necessàries per fer tot això.

A través d’experiments senzills i participatius, els nens van descobrir com el concepte d’energia és present en el nostre dia a dia, sigui de forma evident o no tan evident com va passar en el cas de la bicicleta. Es va fer un recorregut des de l’origen de l’energia, passant per les transformacions que aquesta pot experimentar i arribar fins a les diferents aplicacions que la humanitat li va donar al llarg del temps. Aquest va ser l’ambient del taller de ciencia.

Taller de ciencia. CaixaForum. Nens i nenes participant en els experiments de ciencia. FONT: Georgiana Ionita

Amb una hora i escaig, els petits van tenir prou per descobrir curiositats de la vida quotidiana i –en alguns casos– repassar els deures de medi o tecnologia. Va ser un molt bon programa educatiu i familiar.

CaixaForum organitza anualment aquest tipus d’activitat. Així que no t’ho perdis!

Aquí us deixo la pàgina web de CaixaForum amb l’agenda d’activitats perquè no us perdeu res:  http://agenda.obrasocial.lacaixa.es/es/

Georgiana Ramona Ionita

 

Dissabte indià a la Vila de Tossa de Mar

L’actuació Ajiaco Cubano va tancar la jornada amb èxit.

Els dissabtes sempre costa aixecar-se, però aquest 16 d’Abril em vaig aixecar enèrgica i amb ganes d’endinssar-me a una cultura nova per mi a la primera fira dedicada als indians a Tossa de Mar. El sol primaveral era el gran protagonista del dia. A mesura que baixava al Passeig del Mar, l’alegria dels botiguers i l’esperit indià s’impregnava els carrers del nostre poble.

Botiga Pandora, amb la roba típica indiana

Mercat d’Ultramarins? Què és això? Ho vaig descobrir allà, davant del Rovira, el famós hotel-sala de jocs fins al final del Passeig del Mar, hi havia una sèrie de paradetes, d’estil indià, amb roba i productes típics, com el cacau i tota classe de xocolates, fins i tot, animals. L’ambient que hi havia era divertit, va sobtar-me, la presència de molts alemanys capturant cada moment amb la seva càmara de fotos, en aixó se semblaven a mi. A mesura que anava passant les paradetes, me'n adonava de l’ interés que la gent tenia per conèixer costums de l’època i que molts tossencs havien viscut a Cuba.

Paradeta de begudes típiques indianes, al Passeig del Mar. 

Hi va haver actes durant tot el cap de setmana però el dissabte vaig triar d'anar al concret Ajiaco Cubano a la Plaça de l’Esglèsia Sant Vicent a les 22:00h de la nit, tenia curiositat per la cultura musical cubana i aquest acte era una bona oportunitat per disfrutar d’ aquesta curiositat. Justament davant de l’Església és situava l’escenari, la decoració era cubana i catalana, amb banderetes. Arribava la gent, expectant per saber amb qui es trobarien, la veritat, el grup que tocava quasi ningú el coneixia i per tant, tots anavem al mateix, a veure un “show cubà”.

Al costat de l’Església, el bar Tonet havia posat unes cantines amb beguda típica, rom,mojitos  i menjar on la gent que hi anava podia consumir i conèixer aquesta gastonomia

Plaça Sant Vicent durant l'actuació del grup Ajiaco Cubano

A mesura que anaven passant les cançons, la gent s’animava a ballar, l’animador de l’acte, el cubà Eduardo, va portar la “batuta” durant les quasi dos hores que va durar l’actuació, i per tant, va animar al públic a ballar les cançons del grup. Van fer nombroses coreografies que hem van resultar familiars ja que s’assemblaven a les batxates que els caps de setmana ballem, al nostre estil, és clar. M’hi vaig posar també i va ser una estona agradable i festiva.

Les sensacions que hi havia entre la gent eren positives, molts turistes no entenien el perquè d’aquesta fira i d’aquesta música, per tant va ser divertit veure com s'ho passaven amb els mojitos i les rumbes cubanes.

De camí a casa, vaig fer un remember del dia que havia viscut a la meva Vila i feia temps que no veia tant contents els vilatans de voler representar el poble i ensenyar-li a la gent la feina realitzada durant aquests mesos, sensació positiva del dia, esperant l’endemà per continuar coneixent la cultura indiana a partir de la gastronomia.

Patricia Díaz González

Enric Verdaguer al cicle #Singulars2016

A vegades cal deixar-se sorprendre per no caure en els prejudicis o les idealitzacions prèvies. I és justament això el que vaig fer el passat dissabte 16 d’abril. A les 22:15 ja era al Teatre de Palafolls per assistir al segon dia de concerts de Singulars, un dels esdeveniments culturals amb més èxit a l’Alt Maresme de l’any 2015. El cicle de música l’organitza l’associació cultural Bang! Cultura i es fonamenta en concerts dobles en format acústic amb artistes de primer nivell.

A mesura que m’apropava a l’interior del recinte els meus ulls s’anaven fixant en l’escenari que quedava just davant meu. Una posada en escena senzilla però alhora espectacular. Un sofà vintage al bell mig de l’escenari, un fons de pedra que canviava de color cada “x” segons. Em va agradar la idea que l’artista pogués gaudir d’un espai més íntim dalt d’una tarima i més a prop de l’espectador, i és que així es va evitar la por del buit sobre l’escenari i va facilitar la interacció entre artista-públic. Entro. Penso que no em serà difícil trobar el lloc ideal per gaudir de la vetllada, doncs el teatre no s’ha acabat d’omplir. M’assec a tercera fila i em giro per observar la resta del públic assistent, el qual és majoritàriament de mitjana edat. Només hi ha un grupet de noies joves assegudes a primera fila que, un cop acaba el concert entenc el per què de tant d’interès en asseure’s a prop de l’escenari.

Un membre de l’organització presenta el primer artista de la nit: Enric Verdaguer. La documentació prèvia que havia fet sobre l’artista era escassa, volia deixar-me sorprendre. I és ben bé que ho va aconseguir. L’únic que en sabia és que es tractava d’un noi de la meva edat que va començar a tocar la guitarra als 13, que s’ha donat a conèixer mitjançant vídeos a la plataforma de Youtube i que amb només tres anys ha aconseguit treure a la venda un disc en anglès.

Font: Benet Garcia

Inicia la vetllada -acompanyat per la seva guitarra acústica amb el tema Ready for Love-, una versió del cantautor irlandès Gary Moore que ens deixa a més d’un amb la boca oberta. Amb un somriure ens presenta una cançó inèdita: In the mountains, composta en un moment en el qual necessitava desconnectar de tot i envoltar-se de natura pel que decideix escapar-se als Pirineus per inspirar-se.

Freaky desperta el públic i el carrega d’energia en qüestió de segons. De sobte m’adono que inconscientment estic seguint el compàs de la cançó amb el peu.

A mesura que el concert avança vaig coneixent més coses sobre l’Enric Verdaguer. Abans de cada peça la introdueix mínimament. Ens sorprèn i decideix canviar al teclat per tocar-nos el tema Made of Stone i Memories of Love –inclòs en el seu nou disc Moonstruck-. Però el moment més àlgid de la nit s’esdevé quan a la sala ressona el tema People help the people.  Pèls de punta. El cantautor em transmet una pau interior que em transporta a una altra dimensió, com si aquell artista de només 21 anys hagués aconseguit entrar dins meu per recordar-me que amb un teclat i un micròfon es poden fer coses meravelloses.

Deixem la nostàlgia i retornem a una de les protagonistes de la nit; la guitarra. I això implica cançons amb energia i ritme, totes elles cantades amb un perfecte accent anglès. 

S’apropa el final del concert i el cantant d’Igualada toca un parell més de cançons en les quals el públic es deixa anar i es converteix en protagonista seguint el cors de la cançó. 

Ens ha aconseguit deixar amb un bon sabor de boca. Enric Verdaguer ha deixat el pòdium ben alt i el públic l'aclama amb llargs aplaudiments. 

Font: Benet Garcia

Alba Botella Giró

L'estructura humana en l'esport per Jordi Casanova

Sincerament aquest tema era el que menys m'interessava de tots els que les conferències impartien. Però no hi havia més remei que anar-hi. No sabia de que parlarien. Així que, un cop vaig arribar a la facultat de ciències i vaig signar per a que em sumessin els maleïts punts pels crèdits de lliure elecció em vaig asseure per escoltar a un home que era clavat a Woody Harrelson. Per a qui no sàpiga qui és aquest personatge: és l'actor que protagonitza Cheers o True Detective. Deixant a banda el meu fanatisme televisiu.

En Jordi Casanova, que és llicenciat en fisioteràpia i exergeix d'osteòpata, ens va exposar els riscos de fer esport. Uns riscos amagats per aquesta societat tardocapitalista. Primerament ens va introduir la evolució de l'ésser humà. Explicant que estar assegut durant més de 10 hores davant de l'ordinador és perjudicial. Però, més perjudicial és anar a córrer instantàniament després d'haver estat tant de temps assegut. A més a més, en Jordi Casanova va afegir que només córrer per sentir-se bé no és del tot bo. Quina contradicció! Doncs, és del tot cert. Segons en Jordi Casanova, i segons tots els atletes professionals durant la etapa d'entrenament, un atleta no només ha de fer esforç físic. Sinó que, a més a més, ha de dedicar a fer estiraments i tècnica de cursa (ja sigui fent skiping o d'altres exercicis) per tal de tenir una bona postura estructural o, si més no, millorar la que tenim. 

Un cop acabada la seva conferència, el triatleta del Club Natació Banyoles va obrir el torn de preguntes. Una de les preguntes volia ser resposta per tal d'exposar al públic la mal estructura humana que tenen els joves d'avui en dia. En Jordi Casanova va exposar la ideia que a l'estat espanyol els nens i nenes fan esforç físic i se centren en un únic esport des de molt petits fent que la seva estructura humana sigui molt desequilibrada. La solució que va dir en Jordi Casanova era que havíem d'agafar l'exemple de França que és que no deixa fer un esport concret als nens i nenes fins els 12 anys. Així poden tocar tots els esports possibles per tal de desenvolupar una musculatura molt equilibrada.

Bruno Martin.

Animal

A Girona, a les set del vespre del dia 9 d’abril, a la plaça situada davant les escales de Sant Fèlix, entre el restaurant König i el bar River, ens vam trobar un escenari situat de cares al pont i d’esquenes a l’església. No parava d’arribar gent. La que ja hi era es preguntava si hi havia algun tipus de problema que pogués justificar el retard en l’actuació del festival de música Strenes que hi havia programada. Feia ja una estona que les set eren tocades i dalt de l’escenari els tècnics revisaven i tornaven a revisar els instruments i el so. Tot havia de sortir bé en el primer concert que se celebrava en aquell indret. Per tant, a Animal li tocava estrenar escenari però el moment es feia esperar. A un quart de vuit el rebombori ja començava a ser preocupant. Cinc minuts després, finalment els membres del grup van sortir a l’escenari mentre una veu en off presentava el Festival Strenes, agraïa als assistents la seva participació en l’acte i seguidament introduïa el que va anomenar  com a grup revelació català d´enguany amb només un àlbum; el titulat Més enllà de les paraules. Animal representa una combinació de diferents ritmes festius on s’hi troben sobretot el reagge i el roc com a estils principals, tot  plegat enfocat sobretot cap a un públic jove.

Els assistents es trobaven repartits entre la plaça i el principi del pont que quedava davant; n’hi havia de totes les edats. Amb un inici d’allò més energètic van encomanar el públic des  del primer tema. Adults i nens ballaven al ritme de la música. Al voltant de la plaça es trobaven distribuïts els anomenats ‘’Espai Food Trucks’’ on servien  menjar i begudes de les 18:00 fins les 2:00 de la matinada. I també en una cantonada hi havia disposats lavabos portàtils just al davant de la figura emblemàtica de la lleona de Girona. Els bars dels laterals estaven plens de gent que gaudia del so de la música, tot i tenir poca visibilitat ja que l’escenari estaba disposat al costat. Hi havia constant moviment al centre de la plaça entre la gent que arribava i els que tan sols passaven per allà encuriosits. Animal transmetia energia i bones vibracions, van demostrar que el seu talent concentrat al vinil no es perd quan toquen en directe. Es podria considerar, realment, el grup revelació català d’aquest any com s´anunciava a l’inici de l´actuació. El repertori va combinar cançons catalanes i castellanes generalment pròpies. Van deixar el tema més conegut Només amb tu per la part final del concert. Havia fet un dia primaveral i faltava poc perquè el sol s’amagués, podríem dir que va esperar a  pondre’s just quan el concert va finalitzar. El relleu a l´escenari no tardà en produir-se i el grup The Excitements agafà el protagonisme que després continuaria GermàNegre, conjunt encarregat de cloure la vetllada musical. 

Clara Coll Casals.

ELS JOVES AGAFEN EL MICRO

Dintre del Festival Strenes s’ha inclòs, com en anys anteriors, la secció anomenada “Strena’t a l’Intro”, on diferents grups de música jove concursen per consolidar-se com a bandes referents a les comarques gironines. Divendres era el torn, entre d’altres, del grup de música folk Edward Estlin que va ser fundat l’any passat. Un grup format per quatre joves, tot i que divendres els acompanyava un bateria. Durant uns tres quarts d’hora van engrescar al públic que hi havia a la plaça de Santa Susanna del Mercadal malgrat el ventet i la rasca incòmode que feia.

Edward Estilin va començar a tocar una mica passades les nou de la nit. A la plaça, no hi havia gaire gent. El públic es va refugiar a les terrasses dels bars del costat. Un divendres a la nit tothom té ganes de prendre un refresc, a la vegada que també vol escoltar bona música, i això va ser exactament el que va passar. El grup va meravellar al públic amb unes cançons amb ritme, alegres i fins i tot enganxoses. Unes cançons en anglès, ja que el cantant de la banda és de parla anglesa. La veu principal del grup, Philipp Schmidt, també tocava la guitarra, igual que Ruben Campo, que de tant en tant també acompanyava fent algun coro. Els altres instruments eren de corda: un contrabaix, tocat per Ferran Puertas, i un violí, tocat perfectament per Albert Genis, uns instruments que sempre donen molt joc a les melodies de les cançons, especialment el violí, que fa unes melodies molt boniques i, sense dubte, va ser l’instrument estrella de la nit. El concert hauria estat totalment diferent sense aquest violí. Bé, aquí també hi hem de destacar la majestuositat de Genis a l'hora de tocar l'instrument. A més, per aquest concert, com hem dit, també els acompanyava un bateria, que sempre dóna un punt de ritme més a la música.

Passades algunes cançons, la gent, sobretot joves, es va anar congregant al mig de la plaça, volien donar caliu al grup i així els hi van transmetre a la banda. Tant grup com públic s’ho passava d’allò més bé, hi havia bona sintonia. El públic aplaudia amb força al final de cada cançó mentre que la banda responia amb cançons de cada vegada més enèrgiques. Una llàstima que el concert d’Edward Estlin durés tan poca estona, però el fet que després vinguessin més grups va fer que el concert fos breu. Un concert que pel públic, i segur també per la banda, va ser d’allò més curt, perquè quan t’ho passes bé, el temps passa més de pressa. Esperem veure Edward Estlin consolidar-se com una banda de nom, i per què no veure’ls tocar un dia al Festival Strennes presentat un nou disc.

Josep Coll Muñoz

LA PERIODISTA QUE ESCRIU CANÇONS

Eren les 17:55 de la tarda i el restaurant “Els jardins de la Mercè” ja estava ple, poca gent més hi cabia. Els últims en entrar es van haver de conformar en estar de peus. Amb un ambient molt acollidor i poc il·luminat sortia Clara a l’escenari. Un escenari petit, com el format del concert. Només ella acompanyada del pianista Marc Mas. Deixant de banda el quartet de corda que l’havia acompanyat en el seu últim disc. Un quartet de corda que sempre dóna molt de joc en un concert. Tant se val. El format acústic va estar bé.

Amb una presentació mig cantant, mig parlant, Clara ens va explicar la seva trajectòria com a cantant. De fet, ella és periodista. Per això em queda el cap la frase “la periodista que escriu cançons”. Entre una versió reduïda de Let it go (“no em puc creure que faci això” va dir) i algunes paraules més va dir que “només que em deixin cantar ja sóc feliç”. Era la primera vegada que escoltava a Clara en directe. Abans d’anar al concert ja havia escoltat algunes cançons per saber el que em trobaria. No hi ha comparació entre un directe i un disc. Molt millor en directe, encara que sigui en format acústic. El format acústic sempre té un to més intimista i així es va notar. Ara sí, començava el concert.

Va ser un concert molt emocionant i sensible part de la cantant mezzosoprano. El públic va estar encantat i així ho va demostrar aplaudint amb força al final de cada cançó. Entre cançó i cançó, Clara sempre feia una petita introducció. Si Clara era encantadora per parlar i interactuar amb el públic, el seu pianista, Marc Mas, era tot el contrari. Es limitava a assentir amb el cap quan ella li preguntava cosa. “Ell és així” va dir Clara. La cantant va fer participar en una ocasió al públic i va dir que “el més interessant és el camí que fas i la gent que trobes en ell”. Un dels moments més sensibles va ser el moment en què va cantar aquella cançó per anar a dormir que va dedicar a Martí, un nen de vuit anys que va perdre la batalla contra el càncer. Amb aquella veu dolça i en anglès va fer posar el públic la pell de gallina.

Tot i així, va reservar les millors cançons pel final. A Respira, on al disc fa duet amb el raper Saiko, va haver de fer ella les parts del raper únicament parlant. També van ser formidables les seves versions de les havaneres. La millor cançó, però, va ser Amor líquid, una cançó que té molta força i que Clara va cantar amb molt sentiment i passió. Llàstima que no hi hagués Miquel Abras per fer el duet.

Amb una hora i escaig de concert la gent en va tenir prou per emocionar-se amb les cançons de Clara. El públic va aplaudir durant una bona estona, moment en què cantant i pianista es posaven de peus per saludar. Va ser un concert preciós.

Josep Coll Muñoz