LA PERIODISTA QUE ESCRIU CANÇONS

Eren les 17:55 de la tarda i el restaurant “Els jardins de la Mercè” ja estava ple, poca gent més hi cabia. Els últims en entrar es van haver de conformar en estar de peus. Amb un ambient molt acollidor i poc il·luminat sortia Clara a l’escenari. Un escenari petit, com el format del concert. Només ella acompanyada del pianista Marc Mas. Deixant de banda el quartet de corda que l’havia acompanyat en el seu últim disc. Un quartet de corda que sempre dóna molt de joc en un concert. Tant se val. El format acústic va estar bé.

Amb una presentació mig cantant, mig parlant, Clara ens va explicar la seva trajectòria com a cantant. De fet, ella és periodista. Per això em queda el cap la frase “la periodista que escriu cançons”. Entre una versió reduïda de Let it go (“no em puc creure que faci això” va dir) i algunes paraules més va dir que “només que em deixin cantar ja sóc feliç”. Era la primera vegada que escoltava a Clara en directe. Abans d’anar al concert ja havia escoltat algunes cançons per saber el que em trobaria. No hi ha comparació entre un directe i un disc. Molt millor en directe, encara que sigui en format acústic. El format acústic sempre té un to més intimista i així es va notar. Ara sí, començava el concert.

Va ser un concert molt emocionant i sensible part de la cantant mezzosoprano. El públic va estar encantat i així ho va demostrar aplaudint amb força al final de cada cançó. Entre cançó i cançó, Clara sempre feia una petita introducció. Si Clara era encantadora per parlar i interactuar amb el públic, el seu pianista, Marc Mas, era tot el contrari. Es limitava a assentir amb el cap quan ella li preguntava cosa. “Ell és així” va dir Clara. La cantant va fer participar en una ocasió al públic i va dir que “el més interessant és el camí que fas i la gent que trobes en ell”. Un dels moments més sensibles va ser el moment en què va cantar aquella cançó per anar a dormir que va dedicar a Martí, un nen de vuit anys que va perdre la batalla contra el càncer. Amb aquella veu dolça i en anglès va fer posar el públic la pell de gallina.

Tot i així, va reservar les millors cançons pel final. A Respira, on al disc fa duet amb el raper Saiko, va haver de fer ella les parts del raper únicament parlant. També van ser formidables les seves versions de les havaneres. La millor cançó, però, va ser Amor líquid, una cançó que té molta força i que Clara va cantar amb molt sentiment i passió. Llàstima que no hi hagués Miquel Abras per fer el duet.

Amb una hora i escaig de concert la gent en va tenir prou per emocionar-se amb les cançons de Clara. El públic va aplaudir durant una bona estona, moment en què cantant i pianista es posaven de peus per saludar. Va ser un concert preciós.

Josep Coll Muñoz