3r memorial de Tomàs Mallol
U, reivindicar la seva figura. Dos, reivindicar
el cinema que li agradava. Tres, reivindicar el seu propi cinema d’autor, i
quatre, reivindicar els cineastes que ell admirava. Aquest era l’objectiu
principal del col·loqui, però tots sabem que quan entra en escena el rocambolesc
Albert Serra, la vida d’aquest guió inicial serà més efímera que un bassal d’aigua
al mig del desert del Sàhara.
El col·loqui va començar amb 10 minuts
de retard a les 19.40 h. El crític i professor de cinema Àngel Quintana va
començar amb una breu introducció del geni i figura. Amb la bava penjant, el professor
el va presentar com el cineasta català amb més projecció internacional. Ai l’as!
Continuem.
Seguidament dona la paraula a l’Albert.
La seva relació amb Tomàs Mallol era molt escassa, diu el cineasta. Però Mallol
admirava l’estètica presencial de les pel·lícules del Banyolí i les definia com
a poemes. Una mica llargs, això sí. El cinema de l’Albert Serra no és un cinema
de narració comercial, sinó de situació barroca. Juga amb la força de la presència
davant la càmera i creant cada vegada moments memorables.
Amb el seu posat de divinitat suprema,
comença elogiar la poesia del seu propi cinema. El cinema que ens permet tornar
a sentir intensament el temps i l’espai. En aquests moments comença a fer una
classe filosòfica de l’estètica cinematogràfica i explica la seva admiració per
la posada en escena quan aquesta és absurda. També fa molta referència en la
ruptura d’allò formal, i la veritat és que no cal que ho juri, a la seva última
pel·lícula podem veure una escena de 45 minuts eterns de diàleg sense parar.
Després d’aquesta classe va passar a
fer-ne una altra, aquest cop del rodatge. Els rodatges del cineasta són una
performance en majúscules. No roda mai una escena més d’una vegada, els
decorats es preparen de zero, i no hi ha guió per ningú. La màgia de l’imprevisible
diu ell. Amb això, l’Albert Serra comença a parlar dels seus “estimats” actors:
Impossible trobar l’imprevisible amb un actor professional, per això rodo
sempre amb actors no professionals, ja que no saps mai quan està actuant i quan
no. El sistema de les meves pel·lícules és la dramatúrgia de la presència i no
de l’acció.
Aquesta va ser l’explicació raonable de per
què no utilitza actors professionals, però després li va sortir la vena animal.
Odiosos, malignes, gossos, malvats, corruptes, incultes, xupa-càmeres, cretins,
males persones, mal educat. Aquestes són només algunes de les paraules que va
dir literalment el cineasta per definir els actors professionals. No vull entrar
a la selva, així que els 20 minuts ben bons que es va passar criticant els
actors no us els explicaré.
El col·loqui va continuar amb la
metodologia del seu muntatge. Un cop ell té les 80 o 150 o fins i tot 300 hores
gravades, se les repassa i comença a muntar les escenes per separat, sense tenir
en compte un fil d’idea de què sortirà. Les comença a muntar de forma arbitrària
jugant amb l’ambigüitat i el misteri de la imatge. Agafa les parts que més li
agraden a ell i així és com va elaborant la pel·lícula. Res en ella està
determinat i amb una rialla mig amagada diu: És molt més divertit fer patir a l’espectador
que no donar-li plaer. Així va finalitzar l’hora i mitja del 3r memorial de
Tomàs Mallol.
Senyors, la propera vegada prometo
fer-ho millor.
ARNAU BOIX TORNS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada