divendres, 3 de juny de 2016

3r memorial de Tomàs Mallol - Museu del Cinema

3r memorial de Tomàs Mallol

U, reivindicar la seva figura. Dos, reivindicar el cinema que li agradava. Tres, reivindicar el seu propi cinema d’autor, i quatre, reivindicar els cineastes que ell admirava. Aquest era l’objectiu principal del col·loqui, però tots sabem que quan entra en escena el rocambolesc Albert Serra, la vida d’aquest guió inicial serà més efímera que un bassal d’aigua al mig del desert del Sàhara.
El col·loqui va començar amb 10 minuts de retard a les 19.40 h. El crític i professor de cinema Àngel Quintana va començar amb una breu introducció del geni i figura. Amb la bava penjant, el professor el va presentar com el cineasta català amb més projecció internacional. Ai l’as! Continuem.
Seguidament dona la paraula a l’Albert. La seva relació amb Tomàs Mallol era molt escassa, diu el cineasta. Però Mallol admirava l’estètica presencial de les pel·lícules del Banyolí i les definia com a poemes. Una mica llargs, això sí. El cinema de l’Albert Serra no és un cinema de narració comercial, sinó de situació barroca. Juga amb la força de la presència davant la càmera i creant cada vegada moments memorables.
Amb el seu posat de divinitat suprema, comença elogiar la poesia del seu propi cinema. El cinema que ens permet tornar a sentir intensament el temps i l’espai. En aquests moments comença a fer una classe filosòfica de l’estètica cinematogràfica i explica la seva admiració per la posada en escena quan aquesta és absurda. També fa molta referència en la ruptura d’allò formal, i la veritat és que no cal que ho juri, a la seva última pel·lícula podem veure una escena de 45 minuts eterns de diàleg sense parar.   
Després d’aquesta classe va passar a fer-ne una altra, aquest cop del rodatge. Els rodatges del cineasta són una performance en majúscules. No roda mai una escena més d’una vegada, els decorats es preparen de zero, i no hi ha guió per ningú. La màgia de l’imprevisible diu ell. Amb això, l’Albert Serra comença a parlar dels seus “estimats” actors: Impossible trobar l’imprevisible amb un actor professional, per això rodo sempre amb actors no professionals, ja que no saps mai quan està actuant i quan no. El sistema de les meves pel·lícules és la dramatúrgia de la presència i no de l’acció.
Aquesta va ser l’explicació raonable de per què no utilitza actors professionals, però després li va sortir la vena animal. Odiosos, malignes, gossos, malvats, corruptes, incultes, xupa-càmeres, cretins, males persones, mal educat. Aquestes són només algunes de les paraules que va dir literalment el cineasta per definir els actors professionals. No vull entrar a la selva, així que els 20 minuts ben bons que es va passar criticant els actors no us els explicaré.   
El col·loqui va continuar amb la metodologia del seu muntatge. Un cop ell té les 80 o 150 o fins i tot 300 hores gravades, se les repassa i comença a muntar les escenes per separat, sense tenir en compte un fil d’idea de què sortirà. Les comença a muntar de forma arbitrària jugant amb l’ambigüitat i el misteri de la imatge. Agafa les parts que més li agraden a ell i així és com va elaborant la pel·lícula. Res en ella està determinat i amb una rialla mig amagada diu: És molt més divertit fer patir a l’espectador que no donar-li plaer. Així va finalitzar l’hora i mitja del 3r memorial de Tomàs Mallol.

Senyors, la propera vegada prometo fer-ho millor.

ARNAU BOIX TORNS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada