dimecres, 15 de juny de 2016

Si trobes embús a la ronda de Dalt, agafa la sortida 6

Si algun cop decidiu anar a passar el dia a Barcelona, no escolliu arribar-hi des de la ronda de dalt a hora punta. Si, a allò de les 10 del matí. Per un cas, jo sortiria una hora més tard, ja que us estalviareu estar parats en un embús durant 60 minuts i, de fet, arribareu igualment a les 12. Així que 40 minuts portava jo avançant mig metre cada quart d’hora quan les portes del cel se'm van obrir en veure la sortida número 6: "Surto per aquí mateix" -penso- “i després ja veurem on vaig”. Tal dit, tal fet, i com qui s’escapa de casa de puntetes i per la porta de darrere, encapçalo la sortida. Però mentre encara gaudeixo de la sensació de llibertat en desempallegar-me d’aquell munt de cotxes en fila, un cartell em desperta curiositat. S’hi llegeix CosmoCaixa i una fletxa em senyala el camí. 

Entrada CosmoCaixa, edifici antic

Com que el dia no està especialment solejat, pensava que era bona idea deixar el passeig per Portal de l’Àngel de costat i endinsar-me en aquest edifici de caràcter modernista i més de 50.000m2. I no estava del tot equivocada, tot i que a força de perdre’m i perdre’m gairebé enganxo un refredat. Resulta, doncs, que el museu té més d’una entrada (totes gratuïtes si ets client de la Caixa) i múltiples recorreguts possibles. No, no penseu que és bufar i fer ampolles guiar-se sol per aquest laberint de nou plantes, tot i que si dediques uns tres minuts a situar-te, tampoc acabaràs tan marejat com jo. I així doncs, començo un descens incansable per la rampa de caragol mentre observo meravellada el tronc immens que en governa el centre i em plantejo quants metres deu mesurar el fil conductor de les exposicions una espècie de tub que et transporta pels 4.500 milions d’anys d’evolució biològica de la terra. Arribo a la primera o i m’adono de l’extensió del lloc. Realment seré capaç de recórrer tots els espais? I sense pensar-ho més m’endinso en un món de ciència i aprenentatge que mai m’hauria imaginat que podia ser tan divertit. Em fascino amb reproduccions a escala real dels que són els nostres avantpassats i les seves armes mil·lenàries. Recorro les zones amarades de física, aquella assignatura de l’escola que no volia ni sentir nomenar, tocant, provant i llegint tot allò que se’m creua pel camí. Em descobreixo jugant com quan tenia cinc anys amb les llums i els colors, la força de la gravetat i observant com es formen els huracans. I quan penso que ja res pot sorprendre’m, es manifesta davant meu un bosc tropical immens. Em quedo uns segons aturada al davant i encara em dóna temps d’adonar-me de la presència d’un cocodril. Però aleshores dono una ullada al rellotge i veig que ja són quasi les dues. He quedat per dinar i ja torna a ser hora punta. El bosc inundat pot esperar però tinc un lloc reservat a l’embús de la ronda a les dues en punt.



Clàudia Mir
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada