Si
algun cop decidiu anar a passar el dia a Barcelona, no escolliu
arribar-hi des de la ronda de dalt a hora punta. Si, a allò de
les 10 del matí. Per un cas, jo sortiria una hora més tard, ja que
us estalviareu estar parats en un embús durant 60 minuts i, de fet,
arribareu igualment a les 12. Així que 40 minuts portava jo
avançant mig metre cada quart d’hora quan les portes del cel
se'm van obrir en veure la sortida número 6: "Surto per aquí
mateix" -penso- “i després ja veurem on vaig”. Tal dit, tal
fet, i com qui s’escapa de casa de puntetes i per la porta de
darrere, encapçalo la sortida. Però mentre encara gaudeixo de la
sensació de llibertat en desempallegar-me d’aquell munt de cotxes
en fila, un cartell em desperta curiositat. S’hi llegeix
CosmoCaixa i una fletxa em senyala el camí.
 |
| Entrada CosmoCaixa, edifici antic |
Com
que el dia no està especialment solejat, pensava que era bona idea
deixar el passeig per Portal de l’Àngel de costat i endinsar-me en
aquest edifici de caràcter modernista i més de 50.000m2. I no
estava del tot equivocada, tot i que a força de perdre’m i
perdre’m gairebé enganxo un refredat. Resulta, doncs, que el museu
té més d’una entrada (totes gratuïtes si ets client de la Caixa)
i múltiples recorreguts possibles. No, no penseu que és bufar i fer
ampolles guiar-se sol per aquest laberint de nou plantes, tot i que
si dediques uns tres minuts a situar-te, tampoc acabaràs tan marejat
com jo. I així doncs, començo un descens incansable per la rampa de
caragol mentre observo meravellada el tronc immens que en governa el
centre i em plantejo quants metres deu mesurar el fil conductor de
les exposicions una espècie de tub que et transporta pels 4.500
milions d’anys d’evolució biològica de la terra. Arribo a la
primera o i m’adono de l’extensió del lloc. Realment seré capaç
de recórrer tots els espais? I sense pensar-ho més m’endinso en
un món de ciència i aprenentatge que mai m’hauria imaginat que
podia ser tan divertit. Em fascino amb reproduccions a escala real
dels que són els nostres avantpassats i les seves armes
mil·lenàries. Recorro les zones amarades de física, aquella
assignatura de l’escola que no volia ni sentir nomenar, tocant,
provant i llegint tot allò que se’m creua pel camí. Em
descobreixo jugant com quan tenia cinc anys amb les llums i els
colors, la força de la gravetat i observant com es formen els
huracans. I quan penso que ja res pot sorprendre’m, es manifesta
davant meu un bosc tropical immens. Em quedo uns segons aturada al
davant i encara em dóna temps d’adonar-me de la presència d’un
cocodril. Però aleshores dono una ullada al rellotge i veig que ja
són quasi les dues. He quedat per dinar i ja torna a ser hora punta.
El bosc inundat pot esperar però tinc un lloc reservat a l’embús
de la ronda a les dues en punt.
Clàudia
Mir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada