Parlar de drogues un divendres a la tarda

de Helena Fernàndez Goy @GoyHelena

El divendres a les sis de la tarda, el teatre municipal només acull a dalt del seu escenari dues cadires i una petita taula: no fan falta gaires coses més quan el que es vol és escoltar una entrevista a Sergi Pàmies. El Plot Series Fest convida dos dies abans d'acabar el festival a l'escriptor Sergi Pàmies perque ens parli de la seva dèria serièfila.

Només de començar, Pàmies avisa que no té cap problema en fer spoilers sobre sèries: "Quan erem petits fèiem Eventis: un anava al cinema i els amics que no s'ho podien pagar esperaven que sortís perque expliqués la pel·lícula. Ara la gent s'horroritza si diem spoilers i en canvi en aquell moment era necessari!", explica en clau d'humor.

Amb les sèries televisives també ha aparescut tot un món de termes (spoiler, pilot, season premiere, teaser,..) i classificacions de sèries considerades de culte i d'altres una porqueria. Entre els consumidors de sèries hi predomina una espècie de consumidor hipòcrita i repel·lent que pretèn fer-se l'intel·lectual i sofisticat amb les seves comparacions literàries: "Aquelles persones que et diuen: 'Joc de Trons és shakesperià!' i tu els preguntes: 'Has llegit alguna vegada Shakespeare?' i et diuen que no", explica Pàmies. Són les mateixes persones que divideixen arbitràriament entre una merda i una genialitat de sèrie.

Pàmies s'adona que normalment les que el públic serièfil considera 'de poc nivell' solen ser les sèries 'comercials' de la televisió que només entretenen: "les que entretenen, són dolentes; les intel·lectuals són les que agraden". És com un crit de 'vull ser especial'. Es vol atribuir una mena de sofisticació estranya també al món de les sèries. Aquests serièfils et diran amb veu de pito i arrogància: 'els que realment hi entenen sabem que aquesta és una sèrie de culte i que la sèrie que mira la teva àvia al migdia no'.

"Com els fans de Prince. Quan va començar des de baix, tothom l'adorava. Quan molta gent va veure el seu talent i els seus concerts es van començar a emplenar, els fans deien 'que havia perdut molt'.", explica Pàmies. Com que Prince va deixar de ser un bohemi que feia concerts amb només cinc espectadors i es va convertir en un icona de la música nord-americana es mereix que els seus antics seguidors diguin que ha perdut molt? Ens agrada ser diferents, formar part d'un grup amb gustos singulars i extravagants que no segueix gaire gent. Quan una sèrie, un grup de música o una pel·lícula es converteix en un producte 'comercial de masses', notem que perd el seu encant: l'únic que canvia és que ja no és de l'èlit de la que ens pensavem que formava part.

Un altre dels temes dels quals parla en l'entrevista és de la pressió social que t'exerceix la gent perque miris una sèrie que es considera una obra mestra. A vegades tens tantes expectatives per culpa de la pressió social que quan la mires t'adones que no és gran cosa o 'te l'imaginaves més gran'. Una cosa semblant és el que li passa a Pàmies amb Joc de Trons: "És una sèrie que mantè el seu aroma durant totes les seves temporades però a mi no m'atrau. Tinc un problema de gust meu particular, no és culpa de la sèrie. És igual que el bacallà", posa d'exemple: "El bacallà no m'agrada i no ho sé per què. Un dia vaig decidir provar amb la meva dona tots els tipus de bacallans que hi ha als restaurants de Galícia. Quan vaig tornar a casa vaig arribar a una conclusió: continuava sense agradar-me el bacallà. És per culpa del bacallà? No. Simplement a mi no m'agrada. Això mateix em passa amb Joc de Trons". En canvi, la sèrie de la que sí que es considera un fan absolut és El ala oeste de la Casablanca: "Una bona sèrie ha de ser capaç d'emocionar-te com la primera vegada", i per ell, aquesta ho aconseguia.

A vegades hi ha sèries que són capaces d'emocionar-nos, de trobar una part de nosaltres en els seus personatges. Sèries que ens obliguen a mirar un capítol darrere l'altre i que no ens deixen dormir pensant què passarà a la següent emissió. Per a Pàmies aquestes són les 'sèries heroïna', les més bones però de les que no cal abusar-ne perque sinó te'n tornes un ionqui absolut. "De tant en tant has de fer periodes de 'metadona', sino et morts!". O el que és el mateix: convertir-te en un ionqui legal. "La sèrie Nit i Dia de Tv3, per exemple, no és heroïna de primera, però fa il·lusió veure-la". Metadona com La Riera: una sèrie que, segons Pàmies, es basa en el "és de 30 minuts, som sis i no sabem què fer per passar el migdia". Una sèrie per passar l'estona; una mena de fast food serièfil per passar-nos la gana.

El que ve a dir Pàmies és una cosa molt certa que passa amb totes les coses: va bé pensar de tant en tant, pero no a cada moment. Et pot agradar molt la filosofia i llegir de tant en tant Nietzsche, pero no pots pretendre estar-ne llegint a cada moment perque sinó et tornaries boig. Necessites dosis de novel·la fantàstica o romàntica sense tanta profunditat intel·lectual. El mateix passa amb les pel·lícules, la música i els programes de televisió: La metadona no només reconforta, és necessària per quan tenim mono pero no volem morir amb tanta heroïna pura. "Tot i així, si només mires CSI, necessites anar a buscar urgentment heroïna pels carrers i els polígons!". La gent esclata a riure.

Per a Sergi Pàmies, el fenòmen serièfil apareix perque amb les sèries podem anar més enllà i fer alguna cosa més a part de consumir-la. La sèrie té dues parts: la primera part que és quan la veus per la pantalla, i la segona part que és quan comparteixes amb els altres allò que has vist. "Una espècie de debat que es forma després de mirar la sèrie; un cinefòrum... o sèriefòrum". Quan mires una sèrie pots formar part d'una comunitat, escoltar les seves opinions i dir les teves.

Sergi Pàmies recomana Tremé, la historia dels habitants d'un barri de la ciutat de Nova Orleans que intenta recuperar-se tres mesos després del pas de l'Huracà Katrina, i Boomtown. Boomtown té un argument que sembla bastant senzill: per descobrir la veritat d'un crim s'analitzen els diferents punts de vista de la gent que hi ha intervingut, unint totes les seves particulars versions del tema. "Boomtown és una sèrie que crea revifada!", ens diu Pàmies, que es considera 'un fetitxista' de la sèrie. "Bé, de fet fetitxisme serien dos que es toquen entre ells. El que és fetitxista tot sol és un idiota. Així doncs, jo sóc un idiota de Boomtown!"

També reconeix que ha sigut i és un fanàtic de The Wire i Lost: "Coneixia un dels guionistes. Un dia el vaig trucar perque em revel·lés coses del següent capítol i em va atendre com qui atèn a un malalt".

Potser també una de les característiques que més ens agraden de les sèries és el seu component emocional: les pel·lícules també el tenen però és diferent; s'estableix una relació més estreta entre l'espectador i la sèrie: una pel·lícula pot emocionar durant l'hora i mitja que dura, en canvi, una sèrie et sorprèn, t'emociona i t'enfada durant les infinites hores que dura cada temporada. Com diuen amb els que s'enamoren: el roce hace el cariño. Comencem mirant la sèrie i l'acabem vivint.

"Les sèries fan patir massa, demanen de tu i dels teus sentiments", diu amb molt d'encert Sergi Pàmies. Les sèries t'atrapen emocionalment: "La prova és que pots acabar un divendres a la tarda parlant de sèries a un teatre!".

...I sort que ha sigut així!

(Fotografia extreta de Facebook @PLOTSeriesFest)