dimecres, 15 de juny de 2016

Un trosset de l'Amazones al bell mig de Barcelona

Look, look, come on!”1 - cridava un nen alhora que estirava el jersei de la seva mare-. Sempre m'ha meravellat la fascinació que encarnen els nens per tot allò que els resulta nou. Qualsevol acte quotidià o espai inexplorat es converteix en una experiència apassionant des dels seus ulls.
Per aquest motiu, tot i que no negaré que em picava la curiositat, no vaig donar importància a l'entusiasme d'aquell petit pèl-roig. Així doncs vaig disposar-me a fer mitja volta despistada i somrient, com qui ja sap què es trobarà. Però, caram! Els ulls se m'obriren com taronges i us ben prometo que la meva fascinació va superar la d'aquell nen, ara ja perdut entre vegetació.

Mai havia vist un bosc inundat i mai hauria imaginat que me'l trobaria allí. Encara tardo uns segons a adonar-me que puc deixar d'observar des d'aquell vidre i decideixo endinsar-me cap a l'interior d'aquell món desconegut. Només entrar ja noto l'escalfor, una doble porta manté la temperatura elevada per tal de conservar el microclima establert, però encara no sóc a dins. Observo l'entorn diàfan i les parets recobertes de pintures que, tot i no estar segura que fos la intenció inicial, em traslladen a les inscripcions que els nostres avantpassats dibuixaven a les coves. M'informo així, doncs, de tot el que podré observar en aquell espai calcat directament de l'amazona brasiler i de les més de cent espècies autòctones (entre vegetals i plantes).

M'endinso al bosc i no puc evitar sentir-me com una formiga al bell mig de la sabana, petita i desubicada. Però no, és pitjor. Perquè fins i tot les formigues em semblen més dignes que jo d'estar en aquell entorn. Aleshores ho veig clar: m'he traslladat a un espectacle pels cinc sentits a milers de kilòmetres de casa tan sols creuant una porta.

Ocell demanant-me pas al Bosc inundat
Començo a caminar per aquell paradís verd coronat per un arbre mil·lenari, resseguint l'itinerari que obliga a marcar la llacuna interior. De cop i volta em trobo en un espai gairebé tancat, semblant a una cova. Una petita finestra omple de llum la sala i en mirar-hi a través... Sorpresa! És una finestra al fons del riu. Gairebé caic de cul quan un peix més gros que jo passa rosant el vidre i mirant-me de reüll. Em quedo bocabadada observant una estona més i em sorprèn la presència d'un cocodril, d'uns cinc peixos manta i, també, de petits peixos que es mouen en bancs. Tots són allà mateix, convivint en harmonia, transmetent més calma que qualsevol de les pastilles que molts prenen per dormir. Però vull continuar descobrint. Surto de la cova i enmig, de nou, d'aquell entorn celestial, confonc una femella capibara amb un roedor comú. Però és enorme! I tot i que és preciosa i té la meva total atenció una bona estona, estic segura que no m'agradaria trobar-me cara a cara amb una d'igual. De cop i volta escolto rebombori, tots els visitants es mouen a la dreta mentre jo encara intento descobrir què passa. Tothom em mira. Però què passa? Abaixo la mirada i descobreixo una cua d'ocells esperant que els deixi pas, crec que el primer em mira emprenyat. No puc evitar enriolar-me amb la situació i deixo pas. Tots posen l'intermitent per avançar-me excepte el primer, que segueix observant-me. Encara penso que volia fitxar-me la matrícula abans de desaparèixer darrere els seus companys.

Una mica descol·locada segueixo caminant i em crida l'atenció un ocell construint el seu niu. Treballa “pic a mà” amb una cuidadora. Ella, carregada de branquetes, l'ocell, sense necessitar moure's del lloc, va agafant les branquetes amb el pic i col·locant-les com el millor dels arquitectes. Em resulta una escena curiosa i decideixo preguntar. La cuidadora m'explica que, si marxés, l'ocell la seguiria per tal de no haver-se de buscar ell les branquetes. Que bé que viuen aquí!I que curiós com natura i ésser humà es poden comunicar i ajudar-se al centre de Barcelona.
Ara ja arribant a la sortida, un últim fet em crida l'atenció; s'ha posat a ploure. I de sobte, una veu familiar: “Mummy, it's raining ever 15 minutes because in tropical zones it's raining everytime”2. El petit pèl-roig ha reaparegut, aquest cop una mica més savi, fent-me reflexionar. Quant innocents podem arribar a ser els adults. Creiem que podem jutjar als més petits, que tenim a l'esquena la universitat de la vida, de l'experiència. Oblidem el que significa meravellar-se per quelcom, sentir fascinació, emoció. Evitem ser impressionats perquè creiem que això ens fa vulnerables. Però de sobte, un dia qualsevol i sense planejar-ho, s'aixeca un món desconegut de 1.000m2 a dues passes de tu i recordes què és la il·lusió de sentir-se explorador. I només aleshores te n'adones que si, tots tenim el nostre propi Peter Pan, encara que a vegades l'amaguem més del que devem.



Clàudia Mir


1 “Mira, mira, anem!”
2 Mama, plou cada 15 minuts perquè a les zones tropicals sempre està plovent"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada