Gran èxit de la setmana de la dona a la Casa de Cultura

Nombrosa participació en els diversos actes que es van dur a terme la setmana passada en commemoració al dia de la dona

La primera edició de la Setmana de la Dona organitzada per la Casa de Cultura de Girona tenia l’objectiu de donar importància a obres de rellevància i de gran qualitat creades i protagonitzades per dones. Amb aquet objectius es va decidir fer una selecció de tres documentals i una obra teatral. Totes quatre exhibicions tenien en comú que eren realitzades, interpretades o protagonitzades per dones però sobretot que tenen o han tingut una gran rellevància en el seu camp i per tant són de gran qualitat.

501,  és un documental dirigit pel Laia Fàbregas. És va decidir seleccionar aquest film, en un primer moment perquè tracta un tema molt destacat actualment, com la crisi afecta empreses. També és va decidir tirar-lo perquè va guanyar el premi gaudí 2009 com a millor documental. El film tracta sobre el tancament de la fàbrica Levi’s situada a la comarca de la selva.  Fàbregues va voler mostrar l’evolució de la vida de les protagonistes i no tant l’impacte de quedar-se sense feina. Per aquest motiu va gravar-lo al 2008, quatre anys més tard del tancament de la fàbrica. Les quatre posicions són molt diferents, i això mostra que les persones s’adapten i viuen d’una forma molt diferent una experiència com quedar-se sense feina.

El film dona molt a pensar ja que mostra la part més salvatge del capitalisme.

Un cop finalitzat el documental de les quatre protagonistes, tres eren presents a la sala i el públic va poder parlar amb elles personalment, i això va crear un col·loqui molt interessant i extens.

Carmelitas S.XXI dirigit per Ester Bertran i Laia Fàbregas, es va triar aquest film ja que ha tingut diverses mencions i un gran èxit. És un documental diferent i trencador, que mostra la vida de les Carmelitas, que mai havia sortit a la llum. Les dues directores van entrar a un convent de clausura i mostren el públic com és d’austera la vida de la petita comunitat de monges gironines. El seu objectiu és resar, llegir i contemplar el seu petit món. Viuen en una pobresa absoluta, i sobreviuen amb el que els hi dona el seu hort, alguns veïns i petites feines que els hi porten. Són dones que practiquen el que creuen i que són felices rebent el poc que rebent i donant el poc que tenen. El film també mostra com ha evolucionat la vida dins el convent, i les protagonistes expliquen que abans sempre anaven tapades quan venia alguna visita, però que actualment han deixat aquesta pràctica, ja que elles ho consideren un símbol i no els hi aporta res. Les converses entre elles són molt intimes i això fa que surtin a la llum coses que mai s’havien pensat que podien passar en un convent.

No són dones molt radicals i sectàries, sinó  persones del S.XXI conscients de que la vida canvia. És una visió molt sorprenent d’una opció de vida molt austera i minoritària.

Benvinguda a casa, dirigit per Ester Bertran , explica l’experiència de dues mares que van decidir donar a llum a casa. Una pràctica molt comuna i normal fa uns anys, i molt estranya i poc usada actualment. El documental recull experiències de diverses dones que antigament havien tingut les criatures a casa i de professionals que les havien assistit. Expliquen l’experiència com una filosofia, un mètode més naturista, però totalment segur. Ja que a molts països aquesta tradició s’ha mantingut i és quelcom normal. El públic, més aviat jove va poder crear un col·loqui amb la directora.

Finalment la companyia Increixendo va representar Donesss a l’altre cara del mirall. És una companyia amateur de dones, que van escollir aquest nom perquè consideren que van creixent teatralment. Dirigides per Rafael Nieto van interpretar quatre grans monòlegs feministes de l’autora italiana Franca Rame. Entre aquest van representar el més famós i més dur titulat  Lo stupro (La violació), on explica una pròpia experiència de violacioó. No obstant normalment parla amb un to satíric i humorístic però sempre denunciant que el sexe masculí que aclapara les dones. L’escenografia era molts simple. Hi havia un ciclograma il·luminat des de darrera. Al davant hi havia un quadra on es projectava una ombra que era un fal·lus enorme i les quatre protagonistes estaven assegudes davant d’aquesta pantalla. El públic va poder interpretar ràpidament que representarien quatre monòlegs totalment diferents, gràcies a la caracterització de cada personatge.

En els quatre esdeveniments hi va haver una resposta molt positiva per part del públic, el projecte va ser tot un èxit. Els espectadors eren de totes les edats però el públic jove va tenir gran protagonisme en el documental Benvinguda a casa. Una primera experiència molt positiva que dona pas a la idea de repetir-ho l’any vinent. Sempre amb l’objectiu de que siguin dones gironines o comarques i que tinguin un producte de qualitat.

Marina Duocastella Sala