dimecres, 29 d’abril de 2015

Festa Terrícola de Sant Jordi

            El passat dimecres dia 22 d'abril, es va dur a terme –a l’Horiginal-  la Festa Terrícola de Sant Jordi. L’editorial Terrícola reflecteix el que és el panorama actual de la poesia. En aquest acte van presentar tres llibres. Per una banda, Veces de Mireia Vidal-Conte i Nuclear de Ricard Mirabete, que pertanyen a la mateixa col·lecció: Llibres de l’Afrau, i per l’altra;  De la nota del preu del sopar del mosso d’Enric Cassases, que pertany a Fora d’Òrbita, ja que és un llibre diferent.
            Pau Vadell i  Jaume C Pons Alorda van ser els primers en sortir a l’escenari. Aquests eren els encarregats de presentar De la nota del preu del sopar del mosso,  el llibre de l’Enric Cassases. És un llibre escrit entre la dècada dels 70 i la dels 80 que no ha estat publicat fins 25 anys després. Tot seguit, Pons Alorda va recitar alguns dels poemes que ell havia triat de llibre. Per ell, aquest és un Cassases inèdit, que ve de la dècada dels anys 70. També va esmentar que intentar parlar d’ell és una espècie de groseria, una gran responsabilitat. No hi ha ningú que sigui capaç de fer una barreja de tot això i ensenyar-li al públic. Al llibre es palra de la “cosa” comuna, quotidiana, terra, ceràmica.... Contràriament, en Pau Vadell va fer una lectura ben diferent del llibre. Mentre el llegia va recordar històries de la seva vida. “En Cassases va a la velocitat de la naturalesa. El seu temps va amb el temps de les flors. Hi és molt present en el paisatge. Aquest està ple de olors i aquests són els que fan moments de la naturalesa”, va finalitzar Vadell.
            Finalment, va arribar el torn d’en Cassases. La seva primera intenció va ser el poema en prosa, i encara hi és. És un llibre que va escriure entre els seus 20 i 30 anys i que ja es va publicar, però només hi era la meitat. Va mostrar la seva felicitat en que ara, per fi, es publiqués el llibre en la seva totalitat. Les coses que escru ara –algunes-, són molt aprop d’aquest llibre. Alguns dels poemes que es troben en aquest llibre són autobiogràfics. “Tota la vida intentant fer un quadre abstracte i sempre em surten figuratius!”, va dir. Per acabar, va esmentar que un dels seus referents és J.V.Foix.
            Així doncs, va arribar el torn de Veces, de la Mireia Vidal-Conte. Els encarregats de dur a terme la seva presentació van ser  Lluís Calvo i  Marc Romera. “Al llibre hi trobem les constants de la Mireia, és una dona poema i una dona text”, així començava Lluís Calvo el seu discurs. Al seu llibre hi ha infinites cites dels poetes que admira ii que l’inspiren. Hi ha referències a La Cicatriu (5 cm) i diferències orlandianes; Orlando Natural –els seus darrers llibres-. Hi ha una condensació del llenguatge, parla molt i escriu curt, fet que fa recordar a Calvo a Francesc Garriga. Per a ell, és una de les grans teoritzadores; La vida doble apareix quan separes la poesia de la teva vida. Una de les coses que la Mireia és quan aquesta embogeix i fa un poema. Al seu llibre hi destaquen els finals oberts. Hi ha un diàleg continu de vida i mort, el que és la literatura, els llibres, etc. Va acabar el seu discurs dient què: “Recitar Mireia Vidal-Conte és impossible, només ho pot fer ella mateixa”. D’altra banda,  Marc Romera també tenia bones paraules per l’autora. Segons Romera, aquesta és una poeta del segle XXII disfrassada del segle XX. Fa una curiosa distincio a l’obra de Vidal-Conte; la Mireia té llibres A i llibres B, tot i que sovint es barrejen. Els A són d’allo que ha viscut, i els B són allò que no ha viscut. Veces i La Cicatriu (5 cm) pertanyen al grup A.
            Un cop van acabar, va sortir la Mireia Vidal-Conte. Farta d’anar a presentacions on es parla més del llibre del que es llegeix, va decidir que només diria una cosa i tot el temps restant el dedicaria a recitar poemes del seu llibre. Això va ser el que va dir; “El que passa avui és una metàfora del que és la vida, la vida passa i la poesia fa la seva. La vida és això, els poetes que vagin fent”. Un cop va recitar, tothom va entendre les últimes paraules que li havia dedicat Lluís Calvo.
            Per  últim es va fer la presentació de Nuclear, de Ricard Mirabete. En aquest cas els encarregats de fer la presentació van ser Josep Maria Bach i la Maria Antònia Massanet. Bach va començar dient que és un llibre tan bo que parla per si mateix. Per tant, no necessita cap explicació complementària. El seu llibre anterior etava dedicat a Vic i aquest a la ciutat dels núvols. Per ell, Mirabete és un home auster, sense excesos verbals, que sap omplir de paraules els espais físics entre poema i poema. Escriu d’amagat. Segons Bach, és l’exercici més líric que ha fet mai. En aquest llibre converteix el desordre en emoció. Mirabete proposa un poema com a full de ruta. D’altra banda, la Maria Antònia va veure-hi coses diferents a la seva lectura. Massanes hi entreveu una conexió constant entre Barcelona i Vic al llibre, que és el viatge de la poesia de’n Mirabete fins ara. En Ricard té clar que a poesia és artifici i necessita una interpretació. Exercici mimètic perquè pugui realitzar-se, esdevenir. A la natura hi troba la senzillesa que el permet tornar al nucli de les coses. Porta al límit el cas de la seva producció poètica fins ara.

            Un cop van acabar de parlar del llibre, va sortir Mirabete - per falta de temps-, no va dir gairebé res del seu llibre. Va llegir-ne algun poema, brindant-nos així un tast de la seva poesia. A diferència de Mireia Vidal-Conte, els seus poemes són extensos i explicatius. Un cop va acabar de recitar, la sala es va fondre en un aplaudiment. Finalment, va sortir Esteve Plantada –un dels editors de Terrícola-, a donar les gràcies per l’assistència a tots els que érem allà.




 Carlota Fuertes

Picasso/Dalí, Dalí/Picasso



Des del 20 de març i fins al 28 de juny podem trobar, al museu Picasso de Barcelona, una exposició que recorda a la nova sala del Museu Dalí de Figueres. En aquest últim s’explica la relació entre el pintor surrealista i Velázquez; al museu Picasso, en canvi, es fa un relat de les semblances entre Picasso i Dalí per ordre cronològic, amb un espai dedicat, també, a la inspiració que els causava Velázquez.

L'entrada a l'exposició.
L’exposició, sota el títol “Picasso/Dalí/Dalí/Picasso”, comença amb una sèrie de paisatges de Cadaqués, el poble que va deixar petjada en els dos artistes quan eren joves. Va ser allà on Dalí, durant els seus anys de formació, va ser apadrinat pel també pintor Ramon Pichot, gran amic de Picasso. A la mateixa sala trobem alguns autoretrats de Dalí i Picasso que s’assemblen en tècnica i forma. De fet, alguns quadres són quasi idèntics, ja que Dalí va copiar alguns quadres de Picasso per aprendre’n. 

A la segona sala es mostren sobretot natures mortes, de caire classicista, que ambdós van pintar entre els anys 1915 i 1917. També apareixen alguns retrats caricaturescs i els primers quadres d’experimentació amb l’estil cubista, el corrent que va fascinar a Picasso i que Dalí, en un primer moment, va voler imitar.

La següent sala il·lustra la visita de Dalí al taller de Picasso, l’any 1926. Aquesta visita va significar un fort impacte pel figuerenc, que va adoptar noves tècniques apreses gràcies al seu mestre: Dalí reinterpretava els quadres de Picasso, n’agafava les idees i, en cert sentit, les millorava. La comparació entre pintures de nus femenins n’és un bon exemple.  

Dalí buscava constantment a Picasso per tenir noves idees i provar noves tècniques. En són testimonis els seus collages i les seves primeres escultures simbòliques. A més, va ser gràcies al malagueny que Dalí va poder desenvolupar el mètode paranoicocrític, com explica la quarta sala.

La cinquena habitació contraposa la manera de tractar la silueta humana que tenien els dos artistes. Molt semblants, però al mateix temps diferenciades pels estils propis, els cossos ballen en consonància: els de Picasso, més senzills i geomètrics, i els dalinians, més acolorits i més líquids. 

Puntals dels corrents artístics de l’època, tant Picasso com Dalí van ser requerits arreu del món per il·lustrar diferents tipus d’obres, com per exemple llibres. Tots dos van ser autors d’impresos, gravats per a llibres i aiguaforts. És en aquesta tècnica on convergeixen directament, ja que Dalí va arribar a pintar i modificar un gravat original de Picasso (Les tres banyistes), que es pot veure a la sala 6.

El 1936, tots dos van reaccionar a la Guerra Civil amb obres que retrataven el patiment i l’horror humà. Mentre Dalí preparava Premonició de la Guerra Civil, Picasso va preparar Somni i mentida de Franco, i la seva millor obra, Guernica. Tots dos van voler denunciar, així, l’ambient bèl·lic que vivia el país en aquella època, i es demostra com compartien la mateixa opinió sobre la situació política.   
  
Picasso, retratat per Dalí.
A l’última sala trobem un triangle artístic: Picasso, Dalí i Velázquez. El pintor espanyol per antonomàsia va ser reinterpretat pels dos avantguardistes. Ambdós renoven, sobretot, Las Meninas, per donar-li un sentit diferent i únic. També aquí trobem una de les millors peces de l’exposició: el retrat que Dalí va fer de Picasso dins la seva sèrie Retrats de genis. Tota una declaració d’intencions. Segons diuen, Dalí va voler reflectir l’ànima de «macho cabrío» de Picasso, però també la seva sensibilitat artística i l’admiració que sentia per ell. 

L’exposició il·lustra, doncs, l’admiració, però també la rivalitat, que va existir entre els dos grans pintors revolucionaris del s. XX. La col·lecció, organitzada entre el Museu Picasso de Barcelona i el Dalí Museum de Sant Petersburg de Florida, i amb col·laboració de la Fundació Gala-Dalí de Figueres, recorda a través de l’art que un pintor mai està sol en el seu temps, i que el suport entre artistes és vital perquè puguin treure el millor de si mateixos i crear obres immortals.    

Elena Duran Ferrero

dilluns, 27 d’abril de 2015

Vine al teatre, tu hi poses el preu.



                                                             Bescanó, 24 d’abril de 2015



Només un anunci

De la companyia Guanyadora

Unes dues-centes persones al Teatre de Bescanó. El preu de l’entrada és voluntari, ho anomenen Taquilla inversa.  Primer veus l’obra i després, depenent de si t’ha agradat més o menys i de les teves possibilitats econòmiques, quan surts, pagues la quantitat que et sembla correcta.
Sinopsis: Tres persones són convocades per una empresa de publicitat  per triar un anunci, a través d’un “focus grup”, per una campanya publicitària d’aigua mineral. Personatges: La Gràcia, és l’encarregada de portar el focus, és una maniàtica compulsiva, al començament de l’obra es passa deu minuts coŀlocant tot el material; llapis, gots, cadires... Un altre personatge és  l’Hernan, que es fa dir Herni, un gracioset que té resposta per a tot, o sinó coneix algú, amic de Facebook, que ho sap; típic personatge d’acudits fàcils i frases en doble sentit. La Helen, en principi sembla la més “normal” dels participants, té molta set. En Diego, que en realitat no es diu Diego, sinó Vicente, és cec, ai perdó, que ara n’hem de dir invident. Doncs en Diego  és invident i causa una certa sorpresa en la resta de participants. Comença el procés de selecció de l’anunci amb aparent normalitat, tot i les complicacions que suposa que un cec sigui un dels encarregats de seleccionar un espot que en principi s’ha d’emetre per televisió. Després d’unes primeres explicacions per part de la Gràcia, comença el que sembla un focus grup normal, amb la presentació de dos anuncis, per tal  que els tres participants n’escullin un. Tota una sèrie de malentesos i falses identitats, faran  que el focus no avanci tranquiŀlament. Es produeixen tot un seguit d’incidents, fins i tot alguna amenaça de mort, que fan que el que havia de ser una jornada laboral normal i monòtona, es converteixi en un drama angoixant.
Aquesta obra que superficialment ens parla del món de la publicitat i de les tècniques que s’hi fan servir, realment és un exercici de sinceritat sobre les misèries humanes. Com afecten les traïcions a les relacions entre les persones? Com és el comportament hipòcrita davant d’algunes situacions, com la ceguesa? I com pot la por de ser assenyalat com a diferent condicionar el comportament d’algú, fins al punt de no reconèixer el seu mateix instint sexual.
En resum, una obra que ens parla de grans temes de la vida, disfressada de comèdia d’entreteniment....
I al preu que vulgueu!




                                                                                             Lluís Bosch i Planella

diumenge, 26 d’abril de 2015

Barcelona es vesteix de verd


El grup irlandès The Script va fer parada a Barcelona dins de la seva gira mundial iniciada el mes de febrer




Milers de persones van aplegar-se dilluns 30 de març al Palau Sant Jordi Club, per gaudir de l’únic concert a Catalunya del grup irlandès The Script. Amb més de 600.000 còpies venudes amb el seu primer disc, The Script és una de les bandes pop rock més conegudes en el món anglosaxó, i que en els últims anys s’està fent un lloc en el panorama europeu. Amb el seu quart disc d’estudi, el grup irlandès està oferint una gira mundial on ha aconseguit omplir escenaris com són l’O2 Arena de Londres, el Fòrum de Milà i el Ziggo Dome d’Amsterdam.

Abans però, va ser Tinie Tempah, raper britànic reconegut amb el Brit Awards al Millor Artista Britànic l’any 2011, qui va oferir durant una hora els seus èxits més coneguts, com per exemple Written in the Stars i Miami 2 Ibiza. A dos quarts de deu, la banda irlandesa escortada per un grup de persones amb banderes de color verd, van entrar fent una desfilada enmig dels seus fans més incondicionals. Com no podia ser de cap altre manera, el grup va donar el tret de sortida al concert amb la cançó Paint the town green, en honor a la seva ciutat natal. Amb l’ajuda dels portadors de banderes verdes, el grup va intentar transportar a tots als assistents a la seva Dublín natal, oferint un espectacle visual a l’escenari i un mosaic amb les banderes de color verd que van ocupar el Sant Jordi Club. 

Durant dues hores, el grup va tocar les cançons del seu últim àlbum No sound withouth silence, àlbum on cal destacar la cançó Superheroes, primer single del quart àlbum que ha aconseguit ser número u en les llistes musicals més importants del món. A més, no van faltar les cançons que van catapultar-los a la fama com són The man who can’t be moved i We cry. Amb un públic totalment entregat, la banda irlandesa va oferir un final de concert amb una de les cançons més estimades pels seus fans com és Hall of Fame


Maite López López

dissabte, 25 d’abril de 2015

La Mancomunitat de Catalunya a les terres de Girona


La casa de Cultura de Girona acollia del 4 al 31 de març l’exposició La Mancomunitat de Catalunya a les terres de Girona que proposava una visió renovada del llegat que va deixar a l’àrea d’influència de Girona la Mancomunitat de Catalunya.

Cent anys després de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, l’exposició tenia l’objectiu de proporcionar una visió al públic que la visites totalment renovada de les principals actuacions que aquesta institució va desplegar entre els anys 1914 i 1924 a les terres de Girona. Joaquim M. Puigvert, professor d’història contemporània de la UdG va ser un dels encarregats de preparar l’exposició. El fi era oferir les claus per comprendre què va suposar la primera experiència d’autogovern de la Catalunya contemporània, basada en el fet de mancomunar l’acció de les quatre diputacions catalanes. El que es pretenia amb la Mancomunitat era fer evolucionar el país des d’una concepció nacional, i no pas regional.

Caminant per la sala on es realitza l’exposició podem trobar diversos àmbits expositius on es presenten els principals resultats en el camps del debat territorial, les comunicacions, les obres públiques, l’agricultura, les polítiques conservacionistes de la natura i els monuments, l’educació, la cultura i la sanitat. Estris originals de l’època, fotografies i textos explicatius ajuden als visitants a comprendre cada racó de l’exposició. Agusti Riera, Rafael Masó, Josep Pla, Francesc Cambó i Josep Irla són algunes de les persones a les quals l’exposició dedica una atenció especial.

Més que donar una única visió dels fets, l’exposició pretenia oferir una perspectiva més humana i social, que permeti descobrir com els homes i a les dones d’aquella etapa, d’una manera directa o indirecta, en van ser protagonistes.


Clàudia Hurtado Nolla
 

Presentació de la programació del 16è Festival del Mil·lenni



El passat 28 d’octubre va tenir lloc la presentació als mitjans de comunicació de la programació de la 16a edició del Festival Mil·leni a Barcelona. Va anar a càrrec de Martín Pérez, director del festival, amb la companyia del director general adjunt de Banc Sabadell, Carlos Ventura. Enguany, el festival es va iniciar el dia 2 de novembre amb el concert de Macy Gray, i consta d’una durada fins el proper mes de maig, comptant amb una suma de gairebé 40 actuacions, totes a diferents sales i auditoris de la ciutat de Barcelona.

Aquest any el Festival Mil·lenni arriba a la seva setzena edició. Aquest és un esdeveniment cultural de primera categoria, que reuneix un espectre de públic ampli gràcies a la programació eclèctica, basada en una sol objectiu: la recerca de propostes de qualitat amb els artistes més prestigiosos de l’actualitat. Setze anys en què els grans escenaris han vist desfilar els artistes més prestigiosos de la mà d’un festival que va néixer per a celebrar el canvi de mil·lenni i que ha perdurat en el temps gràcies al suport del públic i el seu caràcter únic.
El Festival del Mil·lenni, per la seva programació, el seu impacte i sobretot per la resposta del públic s’ha convertit per mèrits propis en un dels grans esdeveniments culturals musicals i tot això gràcies a una idea molt clara: Festival Mil·lenni significa prestigi, i així ho reconeixen tots els sectors de la societat catalana.

La roda de premsa va començar amb la presentació del director del certamen, qui va obrir la seva exposició fent referència a la seva principal idea a l’hora de començar aquest festival, que tenia l’objectiu de cobrir el buit d’un esdeveniment d’aquestes característiques, que en el moment no existia res semblant. De seguida va donar pas al director de Banc Sabadell, qui va denotar el privilegi que suposa per la seva institució ser principal patrocinador d’un acte de referència en el panorama actual de Barcelona.
Quan Martín Pérez va reprendre la paraula, va argumentar que considera aquesta edició com la millor presentada fins al moment, agraint el fet de la gran varietat d’artistes disponibles que han fet coincidir les seves agendes professionals per poder passar pel festival.
Joan Dausà i Antonio Díaz, cantant i geni de la màgia respectivament, comparteixen escenari en aquest esdeveniment, i van aprofitar la seva presència a la sala de la roda de premsa per fer una petita presentació del que oferiran, demostrant la il·lusió que per ells suposa el fet d’unir les seves qualitats per donar un espectacle diferent.

El director del Festival del Mil·leni va donar a conèixer fins a 30 noms de grups i artistes que formen part del cartell d’aquesta edició. Entre ells trobem una gran varietat de música i espectacle, com per exemple grans clàssics del món de la música, com Josep Carreras, Raphael o John Mayall, barrejats amb altres artistes potser més innovadors i alternatius com són Russian Red, Rafa Pons, Cat Power o Angus & Julia Stone. Per anar finalitzant la presentació, Martín Pérez va aclarir que en aquell moment hi havia encara nou artistes que encara no es podien revelar perquè encara s’havien de confirmar, cinc d’ells d’origen estranger.

Concloent l’acte de la roda de premsa, van sorgir un parell de preguntes per part dels mitjans de comunicació presents, qui s’interessaven bàsicament del pressupost del qual disposa l’empresa organitzadora del Festival, com també la curiositat que suposen aquests nou artistes encara per descobrir en el cartell. El director va respondre tots els dubtes que van sorgir, acabant per agrair als assistents, als mitjans, l’Ajuntament de Barcelona, i també als representants de les entitats que obriran les seves portes com el Teatre del Liceu, el Palau de la Música o l’Auditori de Barcelona, per ajudar a fer d’aquest festival una edició encara millor que les anteriors.

Carolina Fontboté i Piera

divendres, 24 d’abril de 2015


EL DOCUMENTAL DEL MES


The special need

Dijous 9 d’abril. Com cada primer dijous del mes, el Museu del Cinema ofereix l’estrena d’una pel·lícula documental. Mirades úniques a la realitat premiades als millors festivals, i en versió original subtitulada al català. Aquesta vegada es projecta The special need, de Carlo Zoratti. Una road movie italiana divertida, atrevida i sense complexos, que recull l’esperit del neorrealisme i l’incorpora al documentalisme.

Tres amics. Una furgoneta. Un viatge irrepetible. Enea és un noi de 29 anys amb les necessitats sexuals de qualsevol persona de la seva edat. Aquest és autista i mai ha tingut cap experiència amb noies. El seu instint, irrefrenable, fa que expressi el seu desig d’una forma no gaire habitual. Moltes vegades interpreta erròniament les reaccions de les noies. Es troba en una situació que el té totalment desconcertat. No és conscient de què suposa la seva malaltia i, tot sovint, aborda les noies pel carrer. Com és normal, Enea vol trobar la seva persona ideal, la dona que faci aflorar els seus sentiments. Tanmateix, és una tasca molt complicada. Carlo i Alex, els seus dos millors amics, al veure que mai ha experimentat relacions d’aquesta mena, decideixen ajudar-lo. Tots tres emprenen un viatge per tota Europa amb furgoneta. Una aventura que, en moltes ocasions, deixarà als espectadors bocabadats.


Amb el guiatge del director Carlo Zoratti, aquesta <<especial necessitat>> esdevé una missió. De quina manera es pot explicar, o si més no, fer entendre a una persona discapacitada la situació en la qual es troba? D’una banda, una part fonamental del treball són els fragments d’entrevista: quan la psicòloga li pregunta de quina manera entén l’amor. D’altra banda, amb el suport del Carlo i Alex, podran trobar les persones adequades per la seva causa, i entendrà que la dona que trobi, molt probablement, mai arribi a ser seva. La seva cerca obtindrà resultats. Enea tindrà l’oportunitat de conèixer aquest nou món, aquestes noves sensacions… Tot i això, el que ell realment desitja és una dona que pugui romandre al seu costat. Per a ell el sexe és secundari, ni tan sols arriba a practicar-lo. L’anhel del protagonista rau en la manca de la figura femenina.

Finalment, de tornada a casa, Enea queda satisfet. Malgrat no fer realitat el seu somni, ha pogut entendre una mica més sobre el que l’envolta. Una experiència agredolça per als ulls dels espectadors.



Sergio Aguilar Cantos