El
MOT gironí de dijous
Julià
de Jòdar, Melania G. Mazzucco, Josep M. Fonalleras i Javier Pérez
Andújar van ser els protagonistes de l'inici del Festival MOT de
Girona. El dijous 16 d'abril van oferir dues conferències en forma
de 'Converses' sobre temes d'allò més interessants. De Jòdar i
Pérez Andújar van abordar Els darreres de la ciutat i
Mazzucco i Fonalleras La gran bellesa: Roma
respectivament. L'auditori de la biblioteca Carles Rahola presentava
un aspecte molt acollidor i familiar i l'ambient, sobretot durant la
primera xerrada, no va poder ser més distès.
Posem la mirada en de Jòdar i Pérez Andújar. Escriptors de renom i
barcelonins (de província i comarca) de naixement van començar
forts. El títol no els agradava. Per ells, St. Adrià del Besós i
Badalona no eren el darrera de res i de ningú. Per ells eren les
seves ciutats i escrivien sobre elles. De seguida van manifestar
l'avorriment de les seves ànimes i, que per això, la comissària,
la Mita Casacuberta, havia d'assistir en qualitat de 'mediadora' en
la conversa per tal de donar una mica més de amenitat i dinamisme.
L'aire que es respirava era molt divertit i rialler farcit
d'anècdotes. Un cop la comissària va poder explicar la vida i la
trajectòria de cadascun dels autors, l'acte en si va començar. Tot
i estar separats per 23 anys, ambdós coincidien en moltes de les
explicacions.
El
riu Besós. De Jordà el veia perillós i sense cap mena de
seguretat. Andújar però, ja l'havia freqüentat amb la canalització
feta i murs de cinc metres que s'havien de saltar. En comú tenien la
ignorància de les institucions. Residus tòxics i escombraries feien
del riu la claveguera de la ciutat. Tot i això, per als nens
significava, explica Andújar, un sentiment primari i mitològic i
allò més humà que tenien. El que si que defensaven els dos
protagonistes era pertànyer en el mateix territori. El paisatge, el
col·legi, la gent, l'ambient, el riu... se sentien d'allà mateix,
l'únic que canviava era el nom. Relacionat amb el riu i les
deixalles arribem al quid de la qüestió: St. Adrià i el Poble Nou
en general encara mostren les cicatrius del que la ciutat de
Barcelona ha abocat tan políticament, com socialment com humanament.
Ha trinxat els grans masos i els horts per convertir-ho en zona
industrialitzada, en aquella zona lletja que sempre queda al darrera
de BCN, que és l'oci
dolent i fàcil. Ha travessat el Besós fins l'actual barri de St.
Roc. Barcelona ha tolerat aquest fet, ja que Barcelona no sap digerir
el seus mals de panxa, comentava de Jordà. .
Tant
Jordà com Andújar, però, sobretot el segon, van explicitar que
tenen una voluntat de recuperar la memòria de la infantesa.
Comprendre per què sóc així a partir dels materials que m'han
format. ''Per què
m'emocionava al mirar les tele-sèries fa vint o trenta anys?''
es preguntava Andújar. Moralistes
i doctrinaires,
saber què passava al carrer i el seu perquè.
Aflora molt en les seves obres la distopia real.
La realitat d'avui en dia no és una imatge idealitzada, però és la
nostra realitat. Els personatges de les obres apareixen caminant,
buscant i investigant, però no poden intervenir en la realitat. Ni
valents ni audaços, no poden canviar el món, simplement
l'assumeixen.
Un
altre tema rellevant de la xerrada és la llengua en què escriuen
ambdós artistes. L'idioma. Si bé quan eren petits els protagonistes
tant si eren castellans com catalans vivien en perfecte harmonia,
cadascun va optar per camins diferents. Sense preguntar-se, però,
què eren, si catalans o castellans senzillament vivien. Julià de
Jòdar ha escrit sempre en català. És el que havia viscut sempre a
casa i és l'idioma amb el qual va començar a llegir. Comenta que va
aconseguir llegir Atlàntida
gràcies a un antiga xicota que la tenia mig oblidada a l'habitació
del seu avi. Andújar en canvi, ha escrit en castellà per comoditat
i per mandra i vaguesa a aprendre coses noves. Va argumentar que els
dos tiraven més cap als seus referents de la literatura. Andújar a
Lazarillo i de Jordà a Espriu. I que segurament el primer té una
sensibilitat més proletària i el segon més de caire burgès. Va
voler remarcar molt que no escrivien en un to i registre elevat per
'maquillar' l'idioma o amb la intenció fins i tot d'arreglar-lo. Per
molt que es parli d'una ciutat com Sant Adrià, el llenguatge pot ser
el que es triï, també l'usat en El Quijote per exemple. ''No
escrivim en dialectalismes''
els dos protagonistes explicaven, ja en el torn de preguntes, i molt
relacionat amb això, que la dignitat dels personatges era
lingüística, que els personatges, ja majoria femenins, narraven
històries sovint que lligaven poc amb la realitat de l'època. Van
reivindicar un cop més l'ús d'un gran llenguatge i vocabulari.
Finalment,
van parlar sobre la dificultat d'una ciutat com Barcelona on hi
trobem un context molt complex ple de moments tancats i individuals
que no creen cap tradició. ''Un ciutat on la cultura industrial
ha fulminat la cultura tradicional, del camp'' expressava de
Jordà.
Pocs
minuts més tard començava La gran bellesa: Roma.
La comissària iniciava el discurs. Aquest cop, el títol de la
xerrada si que agradava. En honor al film italià estrenat fa
relativament poc La grande belezza,
encaixava molt bé perquè els ponents parlessin de les 'Romes'
respectives. Un dia perfecto
(2005) de Mazzucco i Climent (2013)
de l'autor català aborden respectivament Roma. La primera novel·la
són 24h en la vida d'una ciutat, Roma, a través de les veus d'una
dotzena de persones. L'obra de Fonalleras en canvi, Roma és la
ciutat clau de les tres que freqüenta el protagonista. És la ciutat
on realment es troba a si mateix. Són dues visions en dues novel·les
per aconseguir la nostra pròpia imatge.
Aquesta
vegada el discurs no va començar tan com un conversa entre els
ponents sinó que més aviat va ser una exposició d'ambdós
pensaments. L'encarregat de trencar el gel va ser Fonalleras. En
qualitat d'únic escriptor convidat que no viu en la ciutat on
trasllada l'acció de la seva novel·la planteja una Roma
protagonista però més semblant a nosaltres. Era el moment de la
nostàlgia. Fonalleras va recordar la primera vegada a Roma. Amb el
seu pare que era guia turístic, el primer tast d'alcohol, el primer
i ansiós capuccino.
Anys més tard, gràcies als viatges fets amb els amics i fent el
turista et penses que ja coneixes la ciutat, coneixes els carrers,
els bars i les dreceres. Cada viatge suposava alguna cosa nova i
sabia que percebre la ciutat com a turista era molt diferent que com
a habitant. Fonalleras va recordar la gran quantitat de coses que han
format Roma. Passolini, la tradició artística, la mateixa Grande
bellezza, la història
del darrera etc. amb tots aquests elements s'ha creat un a mena de
Mite entorn la ciutat.
Mazzucco
va anar més enllà. En italià i amb traducció simultània explica
la seva història de la ciutat. Romana de tot la vida, per ella vivia
sense classe, ja que el seu pare era escriptor. El seu avi va
exiliar-se als Estats Units per buscar fortuna i una vida millor,
anys més tard, però, va tornar més pobre i malalt. Quan era jove
va tenir la necessitat d'explicar la vida del seu avi. Un cop va
fer-ho va adonar-se que era el moment d'explicar la seva ciutat. Una
Roma que el 2001 començava una etapa de maltractament de la ciutat
segons Mazzucco. N'explica que El Vaticà és el cor d'una Roma
concèntrica. El motiu perquè la ciutat hagi esdevingut tant
important i no sigués una preciosa munió de ruïnes. Parla de Roma
com a ciutat molt dividida. La seva expansió 'com una gota d'aigua'
del centre ha provocat que a dia d'avui només 13.000 persones
visquin al centre. ''És
un lloc pels rics de debò''
comentava Mazzucco. Si abans era un lloc lleig, poca afable, poc
pràctic i molt incòmode, ara és seu del poder. Aquest centre, que
és la ciutat en sí més representativa de Roma no és conegut per a
tothom. És una opció, comenta l'escriptora, de visitar el Coliseu
Romà o les ruïnes mateixes.
''La ciutat no ens pertany, no la coneixem''.
És per això que
narra escenes quotidianes al bus del centre de la ciutat, perquè
tenia la necessitat d'explicar-ho, de comentar-ho i de remarcar-ho.
Roma
doncs, com a Ciutat eterna
que és, no posa fàcil la construcció d'una novel·la
contemporània.
Veiem en els dos protagonistes el que comentava prèviament
Fonalleras, la diferència entre un ser turista de Roma o ser-ne un
habitant.
El MOT de dijous va significar l'inici de l'etapa gironina del
festival, va obrir el camí. Un dijous reivindicatiu i escrupolós
amb la realitat que viuen a avui en dia aquestes dues ciutats. Des de
les cicatrius del creixement de Barcelona que encara resten a St.
Adrià o Badalona fins a Roma, una ciutat dividida i poc
identificable amb els seus ciutadans. Una reivindicació que es palpa
en la literatura d'aquests autors.
Ignasi Quintana
Es
presenten com un grup d'alumnes de grau professional joves, amb un
repertori variat. Pugen a l'escenari amb roba informal, pantalons i
samarretes habituals acolorides. Es tracta d'una formació de
trenta-nou membres, més el director Pablo Larraz i el pianista.
